Entrevista
Eduard Reig Palau @NeusCatala1
Parlar amb l‘economista Arcadi Oliveres, encara que sigui a la distància obligada pel confinament, és establir un diàleg del qual sortiràs amb les teves idees rebregades, algunes convertides en mers prejudicis. Poques veus com la seva són capaces d’analitzar el que està passant d’una manera freda, que no cínica, des d’una perspectiva analítica i a la vegada humana que ens permeti dilucidar més enllà de la devastadora pandèmia, i per què no dir-ho, concebre el demà amb forces renovades.
Acomiadarem el capitalisme?
La covid-19 no acabarà amb el capitalisme. En aquests moments de dubte caldria donar-li una empenteta perquè això es produís. Raons no en falten: el sistema no cobreix les necessitats bàsiques d’una bona part de la població mundial, genera diferències cada cop més grans entre rics i pobres i finalment, destrueix el Planeta. Però tanmateix, les forces que el volen mantenir –minoritàries i poderoses tals com les finances, companyies transnacionals, exèrcits, grans mitjans de comunicació, elits polítiques–, seguiran maniobrant amb l’aquiescència d’una opinió pública manipulada i gens crítica, per tal de mantenir-lo potser amb petites reformes cosmètiques. Si volem veritablement un canvi, estem obligats a modificar radicalment els nostres comportaments i hàbits en el consum, en les finances, en la utilització dels serveis i començar a practicar massivament la desobediència civil.
“Si volem veritablement un canvi, estem obligats a modificar radicalment els nostres comportaments i hàbits”
Per preservar la salut hem hagut de renunciar a tot allò que no fos essencial.
Eliminar el consum superflu és una bona mesura. El nou model ens ha de conduir tanmateix a donar prioritat al sector públic, a ser rigorosos amb la fiscalitat. No pot ser, per exemple, que les empreses de l’Ibex-35, les més poderoses, evadeixin cada any i amb la impunitat més grossa les dues terceres parts dels impostos que els hi correspondria pagar.
Aquests dies assistim a un auge de la producció local.
És bo que hi hagi un enfortiment de la producció local procurant però que les empreses adquireixin cada cop més el caràcter de cooperatives. Els intercanvis internacionals, certament no s’han de descartar però en tot cas s’han de produir en les condicions del que s’anomena “comerç just”.
“Llocs de treball més propers i disminució de la jornada laboral són dues fites perfectament assolibles”
Però, és possible mantenir una població mundial de més de 7 mil milions de persones, oferint una vida digna a tothom i al mateix temps, reduint la pressió sobre el medi ambient?
El problema no és pas de població, de fet, al Planeta hi poden viure moltes més persones. La qüestió es troba en la distribució de la renda entre totes elles. Segons un recent informe de l’ONG Oxfam-Intermón, les 26 persones més riques del Planeta, disposen dels mateixos recursos que 3.850 milions, és a dir, la meitat de la població mundial. Això és delictiu i no es pot pas acceptar.
Llocs de treball propers als domicilis ajudarien a estalviar energia i temps o és una utopia?
Evidentment, llocs de treball més propers i disminució de la jornada laboral són dues fites perfectament assolibles. Caldria donar més força als sindicats per poder-ho anar assolint.
“La nostra llibertat individual i col·lectiva desapareix en la mesura en què les nostres dades queden en poques mans”
Estem descobrint les bondats del teletreball.
Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) s’han d’aprofitar en la seva justa vàlua, vigilant però de no caure en els seus principals defectes. Les seves matèries primeres s’obtenen mitjançant crims continuats sobretot en països africans. Els seus processos productius solen ser d’explotació laboral. Les grans empreses que s’hi dediquen, practiquen sistemàticament el frau o l’elusió fiscal. En darrera instància la nostra llibertat individual i col·lectiva desapareix en la mesura en què les nostres dades queden en poques mans que ens poden fer servir com a consumidors i electors ben titelles.
Sembla com si ens haguéssim resignat davant la gestió política de la covid-19.
La gestió de la crisi a l’estat espanyol deixa molt a desitjar. Quan hi ha moltes competències, i en particular sanitàries, assumides per les autonomies no es pot voler centralitzar les decisions. A més a més, situar un militar, un policia i una guàrdia civil en la diària roda de premsa informativa –tot i que diuen que potser ara ja no es farà–, és una vergonya inconcebible en un estat que diu definir-se com a democràtic.
