Treballant al barri
Javier Sardà i Jesús Mestre
Hi ha situacions a la vida que marquen a les persones. La capacitat de reacció davant aquestes situacions decideixen el futur, que amb el temps es converteix en present.
Aquest és el cas d’Armengol Fontanet Monge, que treballava d’ajudant en el restaurant Hidalgo del carrer Balmes, davant mateix de la sortida de l’estació del Putxet dels ferrocarrils. Treballava al costat del pare, també de nom Armengol; de la mare, la Carme, i de la tieta Mari Cruz, germana de la mare. El noi volia tenir alguns diners per les seves despeses particulars, però no s’imaginava que d’aquella activitat acabaria sortint el seu treball i li permetria mantenir-se en el barri on havia nascut.
Recorda que aleshores, als anys vuitanta, el bar no disposava de cuina, però la mare cuinava les seves especialitats a la “cuina de casa”, incloses les famoses ensalades russes de l’Hidalgo. Eren temps de les indubtables “tapes casolanes”. Amb la reforma del 1996, la cuina va passar a ser territori de la tieta i la sala del pare, amb el suport a dues bandes de la mare. En aquests anys Ermengol va decidir aprofundir en el sector de la restauració, aprenent d’altres cuiners del moment. Després del servei militar, va iniciar estudis a l’escola d’hostaleria del carrer Muntaner. Com molts altres cuiners inquiets, va entrar en el Bulli on va descobrir en una temporada la disciplina, la tècnica i l’organització que requereix la coordinació d’una cuina amb vuit cuiners i 50 aprenents, fins i tot amb professionals d’altres països que passaven una temporada en aquell espai icònic. Quan va deixar el Bulli va entrar al restaurant St. Rémy, al carrer Iradier. Al llarg de dos anys va aprendre tot el que és necessari en un restaurant terrenal i que podria aplicar per consolidar la petita cuina de l’Hidalgo.
El nou Restaurant Hidalgo
L’any 2006 es van succeir la mort del seu pare i de la tieta, dos pilars del restaurant. Tant l’un com l’altra no van ser prou curosos amb les tasques administratives mentre feien el treball que més els agradava i sabien fer, el de complaure els paladars dels veïns de Sant Gervasi. Però quan va assumir el comandament del negoci, van començar a arribar problemes administratius per l’estat de les instal·lacions o per petits errors comptables que es van convertir en sancions desproporcionades. El suport de la dona, Martha Ratto, i del seu cunyat, van ser claus per passar aquells mals moments i permetre fer un gir al negoci. Aleshores va decidir reformar les instal·lacions per adequar-les a la nova realitat.
La decisió va ser encertada. La reforma de l’any 2007 va crear un restaurant minimalista, acollidor i assossegat, on es cuida fins a l’últim detall: s’havia fet un gir als esdeveniments i al servei que s’ofereix en l’antic Hidalgo.
Però els problemes no vénen sols. Una malaltia estranya li posava bastons a les rodes del pesat carro que empenyia dia a dia amb il·lusió i esperança. Va ser gràcies a un veí del barri, el doctor Roldán, que va aconseguir saber quina era l’estranya malaltia produïda per l’estrès. Va haver de reorganitzar les funcions en la feina del dia a dia, equilibrant vida laboral amb treball de menor estrès per tenir millor qualitat de vida. Actualment, com a cap de sala i “director d’orquestra”, treballa cada dia, excepte els diumenges d’agost quan tanca a la tarda i disposa de temps personal al costat de Martha.
El doctor Roldán, que va tractar al seu pare i a ell mateix, és considerat una eminència com poques hi ha en cada professió. Avui dia Roldán, ja jubilat, pertany a una saga de metges que deixen petjada, que pensaven tant en les persones que tractaven com les malalties que pateixen, cosa que només pot fer un metge vocacional.
