Roser Díaz Martín
Un escenari a mitges per unes idees punyents, Àngels Bassas la veu, Eduard Iniesta la música i Bertold Brecht la idea feta paraula.
Es parla de poesia cristal·lina, la que traspassa la vivència d’un home més enllà del seu temps, és la que ens va deixar Bertold Brecht. Un home enfadat amb la situació d’Europa, perseguit pels governs nazis, inconformista amb tot el que no fos just, per tant tractat com un enemic. La seva veu, va parlar amb la senzillesa i ductilitat de l’Àngels Bassas, i la força embolcallant dels instruments de doble corda, que ens seduïen de les mans d’Eduard Iniesta.
El públic va viatjar entre els vells conflictes dels primers anys del segle passat, la Gran Guerra, la revolució russa, la mexicana. Els fets revivien amb les paraules d’un home incomprès, que lluitava per un ideal impossible en el moment en que el capitalisme començava a trobar el gust d’engolir les llibertats i les forces del poble, així es feia més potent. “Un film de Chaplin”, “Els nascuts després”, “Els meus compatriotes” poemes ferotges, reals, que ens feien pensar amb un home que tothom coneix per un “Tot esperant Godot” inacabat. En realitat no sabia com encaminar el nou temps que li arribava i amb els arpegis de l’Eduard i els versos (sense rima) de l’Àngels, prenien força les paraules del poeta.
“Vaig fugir dels tigres, vaig servir d’aliment a les xinxes, i a la fi, vaig ésser devorat viu per les mediocritats. Això sí, des dels seus negres llacs, va passar el temps que li varen donar a la terra”.
Amb Bertold Brecht acaba de moment, el festival de Música i Poesia al Turó Parc. Els concerts d’estiu prenen el relleu.
