Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Can Caralleu és un barri de muntanya situat entre la ronda de Dalt, la carretera de les Aigües, la finca dels marquesos de Can Sentmenat i el Parc del Castell de l’Oreneta. El barri va començar a créixer l’any 1939 al voltant d’una antiga masia i una font situada al torrent de can Caralleu, actualment transformat en el carrer del Torrent del mateix nom.
La font de can Caralleu constituïa un espai de lleure per als vilatans. Boletaires, excursionistes i nombroses famílies de Barcelona hi anaven a refrescar-s’hi i a gaudir de les extraordinàries vistes sobre Barcelona.
Amb una superfície aproximada de 16 Ha i un desnivell de més de 100 metres, el barri de Can Caralleu s’enfila costerut fins a la carretera de les Aigües.
En els seus inicis hi havia alguns masos i una bòbila, i cap al 1920 s’hi van construir algunes torres d’estiueig. A partir de 1945, quan encara no hi havia cap pla urbanístic dissenyat, alguns migrants d’Andalusia i Extremadura van començar a construir-hi barraques. L’encarregat d’una antiga bòbila, que va funcionar fins a l’any 1960, va dividir el territori en parts i va vendre les parcel·les a preu de saldo, amb un rebut de compra. En pocs anys can Caralleu va esdevenir un barri ple de cases d’autoconstrucció. Posteriorment, els barraquistes van vendre el seu tros i començà llavors el fet especulatiu.
La finca on hi havia l’antiga masia va passar a mans de propietaris diversos fins que el 1960 l’Ajuntament la va expropiar i la convertí en el complex esportiu de can Caralleu, que es va inaugurar l’any 1969. Una instal·lació de titularitat pública gestionada per l’Ajuntament de Barcelona que oferia al veïnat espais esportius de tota mena. El maig de 1999 s’estrenà el Nou Can Caralleu, avui amb la Fundació Claror al capdavant de la gestió d’aquest complex.
Als anys vuitanta, amb l’horitzó dels Jocs Olímpics del 92, la constructora Nuñez i Navarro va construir un conjunt d’habitatges de luxe i es va normalitzar la propietat de les parcel·les, la qual cosa propicià la venda de molts solars i barraques a compradors adinerats, de tal manera que en pocs anys algunes barraques van passar a ser xalets de luxe. Un contrast que, actualment, es fa visible passejant pel conjunt del barri.
Verd a can Caralleu
Can Caralleu és un barri de muntanya força degradat a causa de la pressió urbanística però, malgrat tot, conserva dues grans pinedes que mereixen un reconeixement: la pineda de pi blanc del complex esportiu de Can Caralleu i la pineda de pi pinyoner de l’Institut Escola Costa i Llobera, que alberga diversos exemplars centenaris que s’enfilen pel costerut pati de l’escola.
La majoria d’enjardinaments del barri els trobem a l’interior de cases i xalets particulars. Només hi ha una àrea enjardinada d’ús públic, la plaça de Mossèn Miquel Vall i Mundó, situada al costat del carrer Torrent de can Caralleu, des d’on s’albira l’espadat vertical de terra roja que limita amb el bosc de can Sentmenat. De geometria arrodonida, la plaça està flanquejada per un talús natural que s’enfila fins a un conjunt de cases. Alzines, ullastres, pitòspors, baladres, llentiscles, troanes i un gran pi centenari, entapissen el pendent. Unes escales i una rampa esglaonada permeten l’accés als veïns.
La plaça, pavimentada amb llambordes, està bastida amb mobiliari urbà i lluminàries i conté nou tipuanes molt boniques que deixen espectaculars catifes grogues a la primavera.
En el decurs de la urbanització de can Caralleu, en alguns carrers s’han plantat arbres d’alineació, representats majorment per lledoners, mèlies, pollancres, tipuanes i til·lers, que han contribuït a la millora estètica i ambiental del barri.
Encara resten alguns solars d’aspecte abandonat, amb vegetació ruderal típica dels indrets erms i alterats per l’acció humana. Trobarem racons amb canyissars, fruiters com les figueres o els ametllers, testimonis del passat rural d’aquest indret i, tanmateix, contemplarem alguns pins centenaris destacables que han sobreviscut a la urbanització de l’indret.
Un mosaic de contrastos, modernitat i barraquisme residual, caracteritza aquest barri peculiar.
