20.7 C
Sant Gervasi
| Dimarts 02 de juny de 2020 |

Capitol 1: Martí

Gervasientos

Juan José Álvarez G.

Un avió va aterrar. Un cotxe va sortir de l’aeroport i una dona de vestit vermell, va arribar a la ciutat catalana per canviar-ho tot.

En Martí anava pensatiu obrint-se pas entre la multitud que celebrava Sant Jordi. Per tots costats, hi havia roses vermelles i llibres de regal que pintaven de festa Barcelona. Encara que francament, ell no estava feliç. Els peus el conduïen a una parròquia a Sant Gervasi, on se celebrava un funeral.

— Estàs bé? – Va preguntar la Lía, en veure-ho arribar a l’entrada de l’església.

En Martí, que acabava de complir trenta anys, li va somriure. No sabia que li passava. Des que s’havia assabentat de la mort d’en Ricard, alguna cosa estava canviant en ell.

— Amor? – Va preguntar la Lía agafant-li les mans i el Martí va treure de la seva jaqueta una rosa vermella que li va donar com a símbol d’amor. Ella ho va abraçar amb tendresa alhora que li va preguntar:

Publicitat

— Segur que vols entrar?, fa anys que no ho veies. El Martí va assentir amb el cap i va entrar.

La Lía es va asseure en la cinquena fila pacientment mentre el Martí va avançar rumb al taüt. El trajecte es va convertir en un sender ple de records. En un d’ells estava deu anys abans caminant amb el Ricard en un dia de platja. Anava prenent fotos de tot, mentre la resta d’amics que es feien dir els GERVASIENTOS, perquè tots havien estudiat a Sant Gervasi, bevien cervesa o nedaven en l’aigua. “Amic” va murmurar el Martí i va acariciar amb la seva mà, la fusta del taüt de tapa tancada. En aquest moment un nou record li va arribar: En una aurora després d’una festa, els Gervasientos havien pujat al mirador de Sarrià per beure les últimes ampolles. El Ricard que era el més bromista de tots, li havia preguntat: Què penses fer després de l’estiu?, i els altres que competien a veure qui arribava més lluny amb l’orina, s’havien quedat en silenci per escoltar la seva resposta. El Martí havia dit que volia conèixer el món, viatjar, anar a llocs exòtics i cardar amb totes les dones que pogués. “Pallasso, mai te n’aniràs de Barcelona, ets molt dependent dels altres”, s’havia burlat el Ricard amb la seva peculiar sinceritat i encara que en aquest moment, el Martí s’havia enfadat pel seu comentari, avui, aturat enfront del taüt, va haver d’admetre que el seu difunt amic, tenia raó. No havia fet res amb la seva vida. Sempre havia volgut marxar, però mai ho havia fet. “Pallasso”, va murmurar amb nostàlgia acariciant el taüt novament – Per què vas marxar?, va preguntar en veu baixa i una llàgrima va caure alhora que un terrible record va sacsejar el seu cor. Va ser l’última nit d’aquell estiu. Martí tenia les mans plenes de sang i plorava. Tots estaven espantats, mentre en Ricard es passejava d’un costat a un altre intentant pensar. “Gervasientos collons!… Deixin de plorar, això serà el nostre secret! – Havia cridat el Ricard”.

Un llampec de pors va sacsejar l’ànima del Martí que va separar ràpidament la mà del taüt. Va mirar als assistents que seguien submergits en la tristesa i va tornar al seu seient. La Lía li va agafar la mà. Ell la va mirar i es va adonar que tot en la seva vida era predictible, fins i tot la seva núvia. El Ricard, en canvi havia mort jove, però havia viatjat, conegut món, cardat amb noies. Havia viscut de debò.

En Martí va exhalar aire atabalat, va mirar al seu al voltant i va ser llavors quan es va adonar que estaven allí. Els set en diferents llocs de l’església, però tots junts per complir una promesa de joves. Tots amb Ricard… casí tots, perquè un mai tornaria a estar amb ells. Va somriure orgullós. Els Gervasientos havien tornat. Va recórrer el lloc amb la mirada i es va aturar en una dona de vermell, que estava a l’última fila.

— Qui és? – Va preguntar la Lía referint-se a la noia que es va posar dempeus i va avançar pel mitjà de l’església.

En Martí i els Gervasientos van fixar els seus ulls en ella. Els seus talons van ressonar en cada racó fins que va arribar al taüt. Va deixar alguna cosa sobre la caixa i es va girar per mirar als assistents. Des d’allí va fixar els seus ulls en Martí que va sentir com la seva mirada li va travessar l’ànima. Després va observar l’Ivan que portava amb ell el patinet; al Sergi amb el seu vestit d’oficina; al Joan sempre tan simple; al Robert volent semblar culte; al Fer amb el seu rostre impol·lut; al Manel que anava de ressaca i finalment l’Adrià que li va retornar una mirada feroç.

— El Ricard va ser una ànima lliure i dolça – Va dir la dona amb veu amable i la família d’en Ricard va assentir amb orgull – Però, hi ha poca gent tan cabrona com un dels reis del mambo – Va afegir amb veu de sentència.

L’església va esclatar en insults. La dona va acomodar les seves ulleres negres i va sortir. En Martí va mirar el taüt i es va adonar que hi havia una corona de paper sobre la caixa. Estupefacte es va aixecar i va sortir darrera d’ella.

—Qui ets? – Va preguntar el Martí.

La dona es va aturar just abans de pujar a un cotxe negre. En aquest instant els altres Gervasientos van sortir de l’església i van arribar fins al Martí.

Els cristalls en les ulleres de la noia van reflectir al grup d’amics i els seus llavis van somriure. Va pujar al vehicle i va marxar deixant un vel de temors en cadascun dels Gervasientos, que van comprendre que aquesta dona ho sabia tot.λ

Continuarà…

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.