Gervasientos
Juan José Álvarez G.
Sant Valentí era un sacerdot que casava d’amagat les parelles que s’estimaven. Per aquest motiu, el dia 14 de febrer se celebra el dia de l’amor, encara que, per ser justos, a Catalunya la tradició de amor s’ha pres el dia de Sant Jordi, el dia que va començar tota aquesta història. Aquell dia, mentre Barcelona es vestia de roses vermelles, en una parròquia de Sant Gervasi se celebrava el funeral del Ricard, un dels Gervasientos. Però, com va morir el Ricard? El que van saber tots va ser que va sofrir un accident al sud de Xile, mentre visitava les Torres del Paine, unes immenses altures naturals considerades la vuitena meravella del món. I, encara que tots van acceptar la versió oficial, perquè Ricard estimava el perill, ningú mai es va preguntar d’on va sortir la seva vídua, ni tampoc perquè Ricard va a deixar Barcelona enrere.
Després d’allò que havia passat amb el Javier a l’acabar l’estiu de l’any 2007, el Ricard va caure en una profunda tristesa que, sumat al sentiment de culpabilitat, l’estaven enfonsant cada dia més. I és que, el més valent dels Gervasientos en el fons sempre havia estat un petit nen covard en el cos d’un home. Havia crescut envoltat de luxes i entre llençols d’or, però encara així el seu món seguia tenint com a centre una profunda solitud. Va ser per això que Ricard no va a suportar viure en una ciutat que li recordava constantment que havia matat a un amic.
Va recórrer cada racó que se li va ocórrer. Va conèixer tota Catalunya, poble a poble. Tota Espanya, ciutat a ciutat. Tota Europa, país a país i finalment va arribar a Brasil. Havien passat nou anys des del succés amb el Javier, tenia molts seguidors al facebook de tot arreu del planeta on hi havia conegut incomptables dones. No obstant això, la solitud… la maleïda solitud, seguia tan viva i present com sempre. I és que la seva vida d’etern jove, l’havia fet comprendre que hi ha una cosa de la qual mai podem escapar i és de nosaltres mateixos. Que pots enganyar a tothom, però mai pots enganyar-te a tu.
Per la seva banda, durant nou anys el Javier havia planejat la seva venjança contra cadascun dels gervasientos. Havia començat per Sergi, a qui considerava més feble, però gran hi havia estat la seva sorpresa després que el Sergi s’unís a la seva causa per acabar amb el grup de amics. De fet, va ser al Sergi a qui se li va a ocórrer donar-li vida a JULIA.
Era un dia de febrer, el dia de Sant Valentí. El Ricard portava uns dies a Río de Janeiro buscant un guia per poder entrar a la selva. Aquella tarda estava en una terrassa al costat d’un vell camí de terra esperant reunir-se amb un nou guia, quan dos homes se li van acostar i se li van asseure a la taula. Eren dos nois sense samarreta i suats. D’aparença se sabia immediatament que no eren guies turístics. «Está ocupado» va murmurar Ricard i s’anava a aixecar quan una dona de pantalons curts, samarreta i motxilla se li va acostar. Des del dia en què la va veure fins a la seva mort, el Ricard va sentir alguna cosa especial en mirar els seus ulls. «Soy Julia, tu nueva guía» va murmurar la Julia i el Ricard va somriure assentint amb el cap, mentre la dona afegia que aquells homes eren els seus ajudants. Ricard es va posar dempeus i mirant-la als ulls li va preguntar: «Nos conocemos?» Julia va respondre amb un suau i dolç «puede» i va començar a caminar pensant que aquí començava la seva venjança, perquè si Ricard no s’havia adonat que aquella dona no era més que un personatge, cap Gervasiento sabria que darrere de d’aquella silueta, estava ocult el Javier…
