Cuina
Fra Valentí Serra de Manresa
La carbassera (llat., Curcubita pepo; cast., calabacera) és una hortalissa que, molt possiblement, ja conegueren els pagesos a l’antiga Babilònia. Tanmateix, el conreu es popularitzà a Occident a partir de les nombroses variants vingudes del continent americà. La duresa de la seva escorça evita la deshidratació de la polpa, així les carbasses es poden conservar un temps força llarg i, per aquesta raó, esdevingueren un veritable “tresor de pobres” especialment com a recurs alimentari durant la tardor i l’hivern, que és quan les carbasses són més dolces i aptes per a guisar i fer-ne sopes.
A més, la carbassa també es pot cuinar gratinada, fregida o bé ofegada, ja que és una menja saciant. Es pot dir que de la carbassa s’aprofita gairebé tot; la polpa, les llavors i àdhuc les flors que alguns mengen amanides en els “enciamets” re mineralitzants propis del temps de primavera i estiu.
De notables propietats diürètiques i depuratives, la carbassa aporta molta fibra a l’organisme i afavoreix el trànsit intestinal. A més, la polpa és un bon protector de la vista i de la pell. Les sements, a voltes, han donat bons resultats en les malalties de la pròstata i, sobretot, actuen de poderós vermicida, ja que la llavor de la carbassera promou l’expulsió de la tènia solitària: “en dejú se’n prendran una unça y mitja d’aquestes llavors pelades de carabassa y, després d’una hora de la primera presa, se beurà una unça d’oli de ricí, y passades dues hores ja podrà menjar alguna coseta” (APCC, Terapèutica Antiga, s. f). Els frares caputxins introduïen la carbassa en els plats de llur cuina conventual i en solien posar alguns trossos a l’olla destinada als pobres que servien quotidianament a la porta del tragí dels convents.
En la tradició gastronòmica de casa nostra no podem deixar d’esmentar la presència del carbassó (llat., curcubita oblonga; cast., calabacín), puix que és una hortalissa molt present en els guisats estiuencs de Catalunya com, sobretot, en la samfaina i en l’escudella de verdures perquè és una verdura gens calòrica, agraciada amb un alt contingut d’aigua, magnesi i hidrats de carboni. A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre el conreu i les nombroses propietats vitamíniques de la ceba.
