Entrevista
Sergi Alemany Erra
Clara Basiana Cañellas (Barcelona, 1991) és periodista i exnedadora olímpica amb la selecció espanyola de natació sincronitzada, amb qui va guanyar una medalla de bronze als Jocs Olímpics de Londres del 2012. Nascuda al Putxet, es considera veïna de l’antiga vila de Sant Gervasi de Cassoles, municipi independent de Barcelona on va venir a viure la seva àvia des del Pirineu. Quedem a Can Caralleu, a la piscina del Club Natació Kallipolis -entitat pionera en la sincro a l’Estat- on arriba amb bicicleta i un cop aquí es belluga amb nervi amunt i avall, com ho feia fa uns anys dins l’aigua de la piscina. Avui, saluda a qui van ser les seves entrenadores i a futures esportistes, qui sap si un dia olímpiques com ella. ‘Periodisme, esport i revolució’, té escrit a la biografia de Twitter. Forma part del Sindicat d’Habitatge de Cassoles, nascut fa tres anys per aturar desnonaments de famílies vulnerables al districte de Sarrià – Sant Gervasi, i en cap cas romantitza l’esport d’elit.
Quantes hores has passat en aquesta piscina?
Uf! A la meva vida vaig estar dels set als vint-i-cinc anys fent sincro, i el meu club ha estat sempre el CN Kallipolis. Hi pujava amb l’autobús a les tardes, a entrenar unes tres hores quan sortia de l’escola.
Què va passar després?
Amb tretze anys em seleccionen per entrar al Centre de Tecnificació Esportiva Joaquim Blume, després pel Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i, finalment, per formar part de la selecció espanyola.
“L’elit no era un lloc còmode per a mi”
Treballaves per ser esportista d’elit?
No. Simplement, volia fer esport, i de l’autoexigència vaig anar passant etapes professionals. De fet, mai m’he sentit part d’aquesta elit. No era un lloc còmode per a mi.
Què et feia sentir incòmode a la selecció?
Hi ha una exageració del valor que té fer un esport d’alt rendiment, sobretot perquè no deixes de ser funcionària d’un Estat. Tenim molt més prestigi que altres feines que requereixen el mateix o més esforç, com netejar terres dotze hores al dia. Tampoc em va venir de gust anar a saludar el Rei a la Zarzuela. Em vaig limitar a la foto de protocol i no em vaig quedar al còctel.
Econòmicament, estàveu ben pagades?
Infrapagades, clarament (riu). És un esport minoritzat i femení, i es veu claríssim que està travessat per aquest patró. En la sincro només cobres si guanyes medalla o et classifiques pels Jocs Olímpics. Si no et penges medalles, no cobres ni un euro. Per això, algunes companyes es fan models.
Vas valorar el salt a la publicitat?
Mai vaig voler, perquè llavors fas que la teva vida sigui totalment pública i perds la privacitat. Cadascú decideix què vol fer amb el seu cos i la seva imatge. A més, sempre vaig construir una vida paral·lela a l’esport amb els estudis de periodisme.
“Si no et penges medalles, no cobres ni un euro”
La sincro encarna una feminitat extrema?
És la feminitat portada al límit! Uns cànons de bellesa molt forts, cossos molt normatius, el maquillatge… El cos és una eina i cada esport requereix corporalitat, però es pot arribar-hi sense traumes ni trastorns alimentaris.
Has viscut coses bèsties?
Sí. Pensa que una noia grassa, a 10 anys ja veu que no té lloc a l’equip i ha de deixar la sincro. Jo sempre dic que no he tingut qualitats específiques per aquest esport, però soc alta i de constitució prima. Vivim en una estructura patriarcal on, si no tens aquest enfocament, pots pensar que la boja ets tu.
Et veig sensible als cànons estètics.
Sempre he tingut inquietuds polítiques. Treballo en una cooperativa fent tasques d’acompanyament en comunicació amb perspectiva de gènere i feminista, i col·laboro amb La Directa en l’àmbit de feminismes i violències masclistes. També col·laboro a la Fosbury, una revista sobre esports minoritzats. Una perspectiva que m’agrada molt.
L’esport és política?
100 %. Tot és política. Parlar de l’esport des d’una perspectiva crítica és una cosa que he fet també quan he exercit de comentarista esportiva en sincro.
“Quan arribes a l’alt rendiment, l’esport ja no és per a fer salut”
Vas criticar des de TV3 la participació de la selecció d’Israel en un Europeu celebrat a Barcelona.
Perquè s’han d’aprofitar els altaveus que tenim! No veiem a Palestina competir internacionalment. L’insult i l’amenaça a les xarxes socials demostra que hi ha molt recursos posats a legitimar l’estat d’Israel, quan múltiples organitzacions internacionals evidencien una vulneració de drets humans.
La sincro és un esport especialment dur?
Molt! Per això, és un esport on la gent entra jove i es retira jove. Normalment, abans dels 30. No renego del camí que he fet, però quan arribes a l’alt rendiment, l’esport ja no és per a fer salut. Hi intervenen factors i barreres físiques que no són gens sanes.
On estava el teu límit?
En cada etapa ens assèiem a casa i veiem què estava disposada a acceptar. Sempre m’he sentit molt acompanyada pels pares i el meu germà. Considero imprescindible que l’esport vertebri la vida de les persones, cadascú en la mesura que esculli.
La teva mare ja feia sincro.
És poc comú que les nostres mares facin sincro, perquè és un esport molt recent. Just la meva mare va ser de les que van obrir el Kallipolis, a finals dels 60. Ella sempre va tenir molta passió per aquest esport, i a mi la barreja d’esport, aigua i ballar em va captivar.
“Agraeixo haver-me criat en un entorn de dones”
Et vas retirar amb 25 anys. Ja en tenies prou?
No classificar-nos pels Jocs Olímpics de Rio d’aquell estiu va accelerar uns mesos la decisió. Bàsicament, quan vaig deixar de sentir la passió per la sincro, ho vaig deixar.
Amb què et quedes de tots aquells anys?
Amb els valors de l’esport base. Treballar en equip, descobrir que com a nena i dona pots atrevir-te a fer coses i, sobretot, agraeixo haver-me criat en una entorn de dones, on el vestidor sempre ha estat un espai molt segur.
El teu equip olímpic va ser el Dream Team?
(Riu) Per mi, és clar que és el súper Dream Team, però no sé si històricament es pot dir. L’equip anterior amb la Gemma Mengual i l’Andrea Fuentes ens va obrir pas perquè es mirés cap a la selecció, i nosaltres ho vam mantenir durant sis anys. Elles van fer plata als Jocs Olímpics i nosaltres bronze.
Ona Carbonell, Andrea Fuentes, Thais Henríquez, Alba Cabello, Paula Klamburg, Marga Crespí, Irene Montrucchio, Laia Pons i Clara Basiana. Què et diuen aquests noms?
Unió. Érem 9 germanes competint juntes i les entrenadores propiciaven la bogeria i el sentit de l’humor, un element molt cohesionador del grup i característic de les nostres coreografies. Gràcies a això, crec que vam guanyar tantes medalles.
Com està ara la selecció espanyola de sincro?
L’equip actual de sincro és un equipàs que està fent coses brutals, però els equips minoritzats i a sobre femenins hem de fer coses excepcionals per aparèixer a les notícies.
“Hi ha gent sorpresa perquè estigui aturant desnonaments”
El que cada cop apareix més a les notícies són els desnonaments que hi ha a Barcelona i el país.
Tot el somni que ens han venut d’una societat de propietaris, es va destruint si no tens la sort de tenir una herència. Al meu barri vam decidir col·lectivament, les persones que formem part del moviment popular, fundar el Sindicat d’Habitatge de Cassoles l’any 2020 veient que el conflicte social girava entorn del dret a una llar.
El temps us ha donat la raó amb nombrosos desnonaments a Sant Gervasi.
A Sant Gervasi es dona una dinàmica de desnonaments silenciosos, evitar la imatge de ser expulsada de casa teva, amb la voluntat de no perdre prestigi davant les veïnes. La gent que em coneix, de vegades se sorprèn que estigui aturant desnonaments.
Quina és la teva resposta a les persones que no donen crèdit?
Que tot i ser un barri amb la renda per càpita molt alta, hi viu un gran volum de classe treballadora. Fins i tot, un gruix de classe treballadora pauperitzada com són les treballadores internes de la llar. A això, cal afegir-hi la convivència amb una part de l’extrema dreta que des de l’època del franquisme s’ha establert al barri, i que gaudeix de molta impunitat. Cassoles és un barri complex on les contradiccions del sistema salten a la vista.
Si arribessis ara a viure a Barcelona, com va fer la teva àvia anys enrere, quin barri escolliries?
Puc dir que no aniria a Sant Gervasi de Cassoles, tot i sentir-me’n ara molt orgullosa. La família de la meva àvia, ramaders i trementinaires al Pirineu, hi van arribar per obrir una vaqueria. Era la visió de barri d’una família que repartia la llet a les veïnes.
