Entrevista
Jordi Pascual (ElCugatenc.cat)
Jaume Llansó i Pere Lecha són membres de l’associació Collserola Paisatge Viu, que pretén agrupar el veïnat del massís de Collserola per tenir cura de l’entorn i demanar accions per prevenir i protegir-se davant d’un possible incendi de sisena generació que cremaria el parc natural en poques hores. El proper dissabte 26 de febrer al Casino de la Floresta, l’entitat celebrarà la jornada Collserola 2022-2013. Incendis i mosaic agroforestal amb taules rodones sobre la prevenció d’incendis, els projectes d’interès, l’agricultura de muntanya i la gestió forestal. Amb aquest motiu, Llansó i Lecha concedeixen aquesta entrevista que publiquem conjuntament El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià i elCugatenc.
Fins ara havíeu fet actes petits. Per què una jornada com aquesta?
Jaume Llansó [JL]: Per crear sinergies i massa crítica, per enxarxar-nos a tot el territori de Collserola. Ha de ser un punt de trobada per plantejar-nos què volem a 10 anys vista. És una iniciativa d’empoderament i d’interpel·lació al Consorci del Parc Natural de Collserola perquè faci accions.
La responsabilitat és del Consorci?
Pere Lecha [PL]: Hi poden intervenir molts actors: municipis, l’Àrea Metropolitana… Ja ens hem reunit amb les administracions per explicar-los el nostre punt de vista. Podem fer pressió però també crear sinergies entre la gent que ja actua a llocs concrets. Hem d’intentar actuar col·laborant amb projectes de voluntariat amb les iniciatives que ja hi ha la serra.
Quines fites heu assolit des del vostre sorgiment ara fa aproximadament un any?
JL: Encara estem en un procés de presa de consciència però hem aconseguit fer pressió i per això s’han destinat més diners a la cura de Collserola. Sorgim d’un context d’emergència climàtica que provoca pandèmies, escassetat d’aliments, crisi energètica i fenòmens meteorològics extrems com grans sequeres que incrementen el risc de tenir incendis de grans dimensions. Tot això ja és una realitat, al 2021 hem tingut la meitat de pluviometria del que és habitual. Els Grups de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF) adverteixen que cada cop és més probable que tinguen un gran incendi de cremi tota Collserola en 6 o 8 hores. Hem de preparar Collserola per ser un paisatge resilient amb la construcció d’un mosaic agroforestal, iniciatives de ramaderia extensiva, millores en la gestió forestal… Tot i que hem avançat, la serra encara no és resilient als grans incendis.
El risc d’un incendi de sisena generació suposa canviar per complet el model de gestió forestal?
JL: Sí, si no hi intervens, perds tota la peça. Per tant, o intervens com a mínim a un 10% del territori o el risc d’incendi és molt elevat. Per prevenir un gran incendi a Collserola s’hauria d’intervenir a 800 hectàrees. Ara tot just fem intervencions de 10-14 hectàrees a llocs puntuals. Una de les particularitats dels incendis de sisena generació és que poden superar les franges de protecció que s’havien fet fins ara perquè el foc salta i apareixen incendis secundaris a centenars de metres. Això canvia la intervenció passiva prèvia i la dels bombers quan l’incendi ja crema.
PL: La solució és crear un mosaic agroforestal, és a dir, que no hi hagi tanta continuïtat de bosc.
L’agricultura de muntanya és molt poc rendible i troba moltes dificultats.
PL: L’agricultura no s’ha contemplar només des del sector primari. Els pagesos haurien de rebre bonificacions i ajuts per mantenir l’activitat ja que no només produeixen aliments, també fan un servei a la societat.
JL: Malgrat tot, cada vegada hi ha més iniciatives. És important des de la perspectiva de prevenció d’incendis i també des de la conservació de la biodiversitat. Tot sovint es pensa que un bosc continu és més ric però no és cert, la biodiversitat també creix als paisatges discontinus. Cal fer intervencions estratègiques.
Enguany es fa la prova pilot del contracte agrari, que preveu donar ajuts pels serveis medioambientals que presten les iniciatives agroecològiques, però el repte és majúscul. Segons el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge (PEPNat), molts municipis tenen més de 20 hectàrees d’antics camps a recuperar.
JL: O fins i tot més perquè Collserola va arribar a tenir un 20% del territori destinat a usos agrícoles, amb molta importància de la vinya, que també és un bon tallafocs.
L’aprovació del PEPNat i el canvi a la gerència del Consorci han servit per canviar la mirada?
JL: Per fets, de moment, no, tot i que hem sortit contents de les trobades amb la nova gerència. Creiem que hem de tenir complicitats en la mirada i buscar recursos. Més enllà de les aportacions de les administracions locals, qui ha de tenir una mirada global de Collserola és el Consorci.
L’aprovació del PEPNat i de la modificació urbanística que l’acompanya ha estat seguida de moltíssims recursos judicials que tot just es comuniquen als ajuntaments. Demostra que molta gent no comparteix la mirada.
PL: Cal fer pedagogia. Entenem perfectament que a la gent li agradi fer esport a la muntanya però tothom ha d’entendre que si ve un incendi no es podrà fer esport ni cap altra activitat.
JL: Ens podem trobar amb un impediment legal? Potser. Però els impediments legals hi són fins que es modifiquen. Estem a contrarellotge. Hem de trencar inèrcies i, de fet, ja es trenquen, com ho demostra que alguns propietaris s’han ajuntat per fer accions. La compra de la finca de la Torre Negra per part de l’Ajuntament de Sant Cugat també és una bona notícia perquè es podrà fer ús agrícola i activitats pedagògiques.
Haver de relacionar-se amb diverses administracions locals suposa un repte?
JL: Sí, es veu clarament amb el tractament diferenciat de les franges de protecció. Barcelona va un pas per davant en protocols i plans d’autoprotecció, amb campanyes i materials pedagògics. En canvi, això a Sant Cugat no passa i la ciutadania de Mira-sol, Valldoreix i la Floresta no sap que haurien d’existir aquests documents. La gent no sap com actuar davant d’un gran incendi.
Per tant, la resta de municipis podrien agafar els documents de Barcelona com a referents?
JL: Els que han de fer la tasca són els equips tècnics de cada ajuntament. Si volen agafar l’experiència de Barcelona com a referent, d’acord. Allò important és complir la llei que obliga a tenir els plans.
Vallvidrera sempre ha estat un referent en la lluita ecologista i per l’agroecologia. La pressió ciutadana explica que Barcelona vagi un pas per davant?
JL: És cert que dels cinc districtes de Barcelona que fiten amb Collserola, el que més consciència té és el de Sarrià – Sant Gervasi, i especialment Vallvidrera i la resta de barris de muntanya. També és cert que l’Ajuntament té molts més recursos que els de la resta de municipis. Però també hi ha recorregut a fer. A Barcelona, per exemple, mai s’ha fet un simulacre d’actuació als barris de muntanya davant d’un gran incendi.
El Consorci té unes limitacions pressupostàries molt fortes.
JL: Però mai ha emès una queixa formal al respecte. Si cal recursos, ens podem alçar tots plegats per exigir i buscar més recursos. Actualment estem molt pitjor pel que fa a intervenció directa que ara fa 15 anys, tot i que hauria d’haver-se incrementat perquè vivim un context d’emergència climàtica, hiperfreqüentació i 3,5 milions de persones vivint al voltant del parc, i 15.000 dins del parc.
Advertiu que un incendi que comenci entre el Papiol i Valldoreix pot ser especialment destructiu. Per què?
PL: Segons els estudis, per continuïtat del bosc i situacions meteorològiques habituals, el risc és molt major si l’incendi comença per aquesta banda. Si ho fa per Barcelona és més fàcil que l’incendi s’apagui quan arribi a la carena.
JL: A més, allà on hi ha més gent exposada a l’incendi la tasca dels Bombers és més difícil perquè han de prioritzar salvar les persones. Mentrestant, l’incendi avança i pot cremar tota la serra. El Papiol – Valldoreix és una zona amb molta població al costat del bosc.
Per tot el que dieu, de l’incendi no ens lliurem. La qüestió és com aconseguir que no cremi tota la serra.
PL: El Mediterrani és una zona d’incendis i, amb el canvi climàtic, el risc és més gran. No podem endevinar el futur però el risc creix i, per tant, ens hem de preparar per afrontar ho.
JL: A les zones metropolitanes hi ha una dissociació i la gent marxa al Pirineu per connectar amb la natura. Hem d’aconseguir reconnectar i cuidar la natura del nostre entorn immediat. A nivell de les administracions, la forma de demostrar-ho és concretant pressupostos i actuacions. Sembla que arribaran inversions de prop de dos milions d’euros, que pot semblar molt però no servirà per revertir la manca d’actuacions durant les darreres dues dècades.
