Notícies de Sant Gervasi
Maria Antònia Font Fernández
I quan encara no havia passat una setmana del concert de Bach Zum Mitsingen, l’esperit del 500è aniversari de la reforma luterana es tornava a deixar sentir, aquest cop a la Parròquia de la Bonanova. Era el dia de Tots Sants, temps de fosca i de recolliment. Però la música té la virtut que es pot compartir i esdevenir una excusa per fer germanor.
Fotografia Pau Farràs
A l’altar, transformat en escenari per encanteri musical, hi havia l’Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles, dirigida per Pedro Pardo. Portaven un programa de dues parts. A la primera, van interpretar dues obres de Bach: el Concert de Brandenburg BWV 1048 i la Cantata BWV 82, «Ich habe genug». Pel meu gust (o, pròpiament, per les meves orelles, acostumades a altres versions), el Concert de Brandenburg va sonar un pèl massa ràpid i difuminat. La bona tècnica dels músics era fàcil de captar, i les dinàmiques arribaven a l’auditori perfectament contrastades, però ni el tempo ni sobretot l’acústica hi anaven a favor. Així mateix, la soprano solista, Sara Sarroca, no em va decebre gens ni mica.
La segona part del concert, en canvi, em va arribar més, com si les condicions ambientals abonessin la música del segle XIX. El repertori va esdevenir més hivernenc, amb «Aus Holberg’s Zeit» de Grieg. Es tracta de música que, per a mi, evoca una tristesa continguda i alhora estimulant. L’Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles em va transmetre tota l’olor de fred que esperava.
I finalment va aparèixer al Cor Bruckner, dirigit per Júlia Sesé (en aquesta ocasió, però, pel mateix Pedro Pardo). Van interpretar els Psalms 86 i 148 de Holst, que he de reconèixer que ignorava però que van arrodonir el concert: l’acoblament de veus i instruments va sonar formidable, i la dicció va ser ben clara, sobretot la del tenor solista, Robert Bailey. El que em va impressionar més, però, va ser el darrer acord, amb els violins que grinyolaven santament fins que van elevar-se per deixar ressonar les veus. Era una tensió de veure, un moment dels que et fan pensar que val la pena desplaçar-se i escoltar la música en directe. Malgrat l’altre fred.
Oficialment, el concert acabava aquí, però ens havien reservat una grata sorpresa que tancaria el cicle de Bach: el director va anunciar que interpretarien el cèlebre «Jesus bleibet meine Frede», de la Cantata 147. Un home del públic va exclamar un «ooooh!» pletòric. Vaig recordar un divendres de novembre del primer any a Barcelona en què vaig entrar a la Parròquia dels Àngels; allò va ser un altre sotrac estètic. I els panellets i les castanyes es van fer música: hi ha tradicions que no es gasten, i que només la pitjor mala traça més podria malmetre. Aquell coral va sonar com un panellet rodó i amb els pinyons daurats: Semblava que el cor era conscient de la plenitud que vam experimentar el públic en aquell moment. Una bona manera de cloure la castanyada, sens dubte.
