Juanjo Compairé
El passat dia 31 de gener i dintre del cicle de conferències sobre la Història del poble jueu, el professor Andreu Lascorz, president de l’ARCCI (Associació de relacions culturals Catalunya Israel), va parlar sobre “Las comunidades judías sefardíes a partir de 1492”, a la seu de la Comunitat Israelita de Barcelona, situada al carrer de l’Avenir.
Després de l’expulsió dels jueus peninsulars es van establir sobretot a l’Europa central i de l’Est (van arribar fins a Ucraïna) i per tota la conca mediterrània, fins a l’actual Turquia. Són anomenats “sefardites” perquè venien de Sefarad (nom hebreu de la Península). El professor Lascorz ens va explicar que aquesta expulsió va significar una triple tragèdia:
- Per als exiliats (uns cent mil), que van haver de refer la seva vida. Degut al seu nivell intel·lectual i social, de seguida van esdevenir l’élite dels països d’arribada i van fer servir la seva llengua (anomenada “ladino”, mot que indica el seu origen llatí –castellà fonamentalment-) com a clau interna de grup.
- Per als conversos que van romandre (uns altres cent mil, potser més), que, malgrat haver-se batejat, van patir persecucions de la Inquisició que els perseguia fins i tot a les Amèriques. Els expedients “de pureza de sangre” els discriminaven (eren despectivament tractats com a “cristians nous” o “marranos”). Per tot plegat alguns conversos van optar per marxar més tard, unir-se a les comunitats sefardites i tornar a l’observança jueva.
- Per a la Península, que va perdre molt capital humà i diners. 5 segles més tard, el 1992, la monarquia espanyola feia autocrítica de l’expulsió, dient que amb ella, Espanya “perdió gran parte de lo mejor de ella misma”.
Els sefardites escampats per Europa van patir també persecucions, especialment al segle XIX a l’Europa oriental i la Rússia tsarista. Uns 48.000 sefardites van ser assassinats a Auschwitz. Molts altres emigraren posteriorment a l’Estat d’Israel, on actualment formen una minoria important.
Al llarg del segle XX algunes famílies van voler tornar a la Península. El professor va anar repassant les històries de moltes d’elles, observant la pervivència dels cognoms i la fortalesa dels vincles amb els llocs d’origen, malgrat els segles transcorreguts.
La conferència va acabar amb un animat col·loqui entre la cinquantena d’assistents. Vam coincidir en com l’expulsió i les seves seqüeles van significar per al país una escola d’intolerància que va durar molts segles i que potser encara perdura.
