Opinió
Juanjo Compairé
A les persones adultes els agraden les xifres. Quan els parleu d’un amic nou, no us demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: ‘Com és la seva veu?’ ‘Quins jocs prefereix?’ ‘Fa col·lecció de papallones?’. Us pregunten: ‘Quants anys té?’”
A. de Saint Exupéry, ‘El Petit Príncep’, IV
Una amiga meva em va obrir els ulls: “L’edat és una presó”. Una presó simbòlica, si es vol, però una presó. I és que arriba un moment que veus com va canviant la mirada dels altres sobre tu. Et miren però no et veuen. Ets l’edat que tens, com si fos un vestit arrapat al teu cos, el vestit de l’home invisible. Notes sovint com a les reunions o no t’escolten o si t’escolten després no tenen en compte el que dius. I el que és mes greu: sovint algú altre agafa la idea que tu acabes de dir i la fa seva com si se li acabés d’acudir a ell. Amb una mica de sort pots arribar a ser aquell que fa les gracietes, que alegra les reunions, però sense més transcendència.
La major part no ho fa amb mala intenció. No són ells. És tota la societat la que et mira d’aquesta manera: La tercera edat, La gent gran, diuen. Aquesta etiqueta esdevé un eufemisme edulcorat per no dir els vells o més encara, els ancians. Som aquells per als quals ja no funcionen les cremes anti-edat o el tractaments de rejoveniment. Que gosem mostrar descaradament les nostres arrugues, el nostre vitiligem. Volen que ens sentim avergonyits dels nostres cossos. La nostra presència pública els és molesta. I mentalment? Doncs què podem dir d’aquests maldestres, amb aquesta mala traça amb l’ordinador? Què es pot esperar de gent com aquesta?
Quan jo, com a home, sento a dir a algunes dones de la meva edat o fins i tot més joves que se senten invisibles, m’hi sento identificat. Amb una diferència: tradicionalment a les dones se’ls ha dit que són, per damunt de tot, cos, cos objecte de mirades i de desig, no tant cos desitjant. Un home podia permetre’s el luxe de ser lleig i tot i així donar-se-les de conquistador. Una dona, no. Per tant, imagino que per a una dona aquesta invisibilitat ha de ser viscuda d’una altra manera que per un home. Però, tot i així, si el temps té alguna cosa bona, aquesta és que atenua una mica la diferència sexual i converteix tots els cossos en transparents.
El grup de risc
A la pandèmia actual aquesta mirada encara s’ha reforçat. Apareix per tot arreu l’expressió grup de risc, associat a la gent que -com ara jo- superem els 70 anys. No nego l’evidència, no nego les estadístiques. Ja deia el Petit Príncep que als adults els agraden els números. Però per darrere de les xifres jo hi veig una visió commiserativa, un cert esguard paternalista, si m’ho permeteu, tot i la contradicció del terme. L’edat torna a ser una presó.
Maleïda sociologia, quants de mals es fan en nom teu, quan classifiques i aquestes classificacions ens cauen a sobre com gàbies de fusta
Penso: jo no soc un grup de risc. Maleïda sociologia, quants de mals es fan en nom teu, quan classifiques i aquestes classificacions ens cauen a sobre com gàbies de fusta, de fang o d’or, però gàbies al capdavall! Es comença dient que som un risc i se’ns acaba tancant en aquests camps de concentració que són les residències on aquests dies estan morint a mansalva germans i germanes nostres! O apareix un científic que amb semblant molt seriós afirma que els vells serem els darrers en desconfinar-nos. Pel nostre bé.
Als bustos parlants de la televisió aquests dies -i no diguem res si es tracta de polítics!- se’ls nota el rictus per sota del llavi quan fan esment dels “nostres avis i àvies”. No cal dir que a alguns polítics neoliberals, cada cop més desvergonyits se’ls ha escapat aquella maledicció: “Deixem morir uns quants avis i salvem l’economia”. Després han rectificat, però per la boca mor el peix.
Aquests són els policies dolents. Per això ara els que parlen ho fan com a policies bons. Tot es fa per al nostre bé. “Cuidem la nostra gent gran, que no surtin, si us plau, que algú els vagi a fer la compra…” No ens deixen ni tan sols parlar, no tenim veu, parlen en el nostre nom. Saben què necessitem.
Enteneu-me. No nego que hi hagi molts vells i sobretot velles que necessitin ajut, que hi hagi un problema de solitud molt profund. Problema, per cert, que ara que diem que cal aturar el món per repensar-lo, caldria afrontar. Revisarem aquest sistema concentracionari de les residències? O aquell altre de les cuidadores domèstiques que han d’abandonar les seves famílies d’origen per cuidar-nos, en condicions laborals de vegades pràcticament d’esclavatge?
Aprenem d’Àfrica
Un amic meu marroquí em comentava fa anys que al seu país no hi havia pràcticament residències, que allà a la gent d’edat les famílies la tenien a casa i que era molt respectada. No sé si seguirà essent així o si en això també el Marroc s’haurà globalitzat. Però em recordo d’una alumna beninesa que m’explicava una dita africana: “Quan un vell mor és tota una biblioteca que es crema”. Biblioteca en termes, clar, de saviesa, d’experiència.
I em pregunto: no seria l’hora que aprenguéssim de l’Àfrica? És clar, el nostre eurocentrisme ens ho impedeix. Però si el món s’atura, recomencem de nou. No és tan difícil, o no ens recordem de com vivien no fa tants anys els nostres avis?
Fa uns anys, durant l’11M que ara sembla tan llunyà, vaig sentir el miratge que això canviava. Hi havia un corrent de simpatia de gent jove vers gent molt gran. De cop i volta ressorgien ancians venerables com ara Paco Ibáñez, José Luís Sampedro, Arcadi Oliveres o Stéphane Hessel. Era molt potent aquella combinació de l’energia juvenil que brollava de les places i la saviesa d’aquells venerables. Va durar el que va durar.
Cossos que importen
He manllevat el títol d’un antic llibre de la Judith Butler, escrit en aquell moment amb una altra intenció, però que ella després en altres publicacions seves ha desenvolupat. Tots els cossos importen, inclosos els cossos de les persones dependents, dels vells, dels infants, de la gent malalta… Perquè tots nosaltres som aquests cossos, depenem, emmalaltirem, envellirem si no ho hem fet ja… Llavors a què ve tot plegat? Quan ens deslliurarem d’aquest ullada tan patriarcal que se centra tan sols en els cossos musculosos, productius, que el capitalisme considera eficaços, rendibles?
Quan ens deslliurarem d’aquest ullada tan patriarcal que se centra tan sols en els cossos musculosos, productius, que el capitalisme considera eficaços, rendibles?
I nosaltres, la gent d’edat, també hauríem de trencar el nostre silenci. Mirar el món amb esguard sorneguer: Què us penseu? Que no sou vulnerables? Angelets! Mostrar amb orgull arrugues, taques, bastons, ulleres, perquè són marques que indiquen que hem viscut, que el nostre cap està ple de records, experiències, músiques, alegries, dolors.
Que no parlin en nom nostre. Hem d’aixecar la nostra veu i cridar: “Nosaltres som vosaltres, dintre de cadascú de nosaltres hi ha tots els cossos, tot el món”.
