Cuina i Nutrició
Ramon Font – AMIC
Com m’agrada “tunejar” una amanida. Molts estarem d’acord en que la base d’una amanida, generalment, és l’enciam i el tomàquet i, a partir d’aquí, tots hi posem imaginació perquè ens surti un plat ben atractiu, tant per a la vista, com especialment per al paladar.
Però, de la mateixa manera, també és veritat que molt sovint podem substituir l’enciam per a d’altres productes que ens donaran una bona base per a la nostra recepta. Exemples? Doncs, l’arròs, la pasta, la patata o els llegums sense anar més lluny.
Precisament, la proposta que us porto va d’una amanida en la qual un llegum, els fesols, en són un dels protagonistes. No m’atreveixo a dir que són el més important, perquè, al final, una gran quantitat d’ingredients es van “convidar” a participar en aquest plat que va acabar sent un autèntic espectacle per als sentits.
Arribats aquí, aturem màquines. Alto! Amb la copiosa base de fesols que hi posem, en endavant, deixarem de dir amanida i passem a parlar d’empedrat. Val? Ho dic perquè, malgrat que l’empedrat no deixa de ser una amanida, és bo que parlem amb propietat. Seguim!
El millor del plat és que, proveint-nos dels ingredients, ja només ens quedarà anar-los posant, ordenament, en una safata. En aquesta recepta no cuinem, col·loquem. Així de fàcil. Ep! Però, que consti que tots els elements que hi intervindran seran de qualitat.
Preneu nota! Necessitarem fesols (alguns li dieu mongetes. És que ja us val, hahahaha), tomàquet o xerris, pebrot vermell (cap problema si és d’un altre color), ceba tendra, bacallà, tonyina, salmó i sardina salada, de la que en diuen “anxovada”. I, després, trenqueu-vos el cap per a amanir-ho bé. Jo amb aquests ingredients delicatessen no vaig voler emmascarar els sabors, per això, en vaig tenir prou amb un bon vinagre (de poma) i amb un oli d’oliva verge extra de categoria (arbequina). En aquest cas, ni sal, ni pebre, ni mostasses…
I ara us explico les passes que vaig seguir. Primer vaig posar una bona base de fesols d’una mida més aviat grandeta. Tot seguit repartia pel plat els trossets de tomàquet (poden ser xerris). A continuació hi afegia la ceba tendra que vaig tallar d’una mida petitona. Després hi posava el pebrot vermell, també a daus.
Llavors, va arribar el moment d’incorporar els pesos pesants del plat. De partida vaig posar, al mig, un llom de bacallà dessalat tamany XXL. Li va seguir el salmó a daus, generosos, que havia comprat a la pesca salada. Vaig continuar amb un parell de bocins ben macos de tonyina conservada en oli d’oliva. I, per acabar, col·locava harmònicament uns filets de sardina salada.
Mare meva, quin goig, amb tants colors, tants ingredients… L’empedrat semblava la plaça de toros de Tarragona en un dia de concurs de castells. Impressionant!
Amb tots els elements al plat, com deia abans, vaig creure oportú no “prostituir” l’empedrat decidint de rematar-lo, tan sols, amb un bon vinagre i un oli d’oliva verge extra de qualitat. I prou!
Com a apunt, comentar-vos que a casa vam acompanyar aquest empedrat riu i mar amb un vi blanc (garnatxa) ben fresquet. Us prometo que l’experiència és per a no oblidar-la en mesos.
I, per acabar, entendreu que el vaig anomenar empedrat riu i mar pel tipus de peix que intervé en la recepta: el salmó, el bacallà, la tonyina i la sardina. Li havia de posar un nom, no?
Apa, foteu-li metxa als fogons i no deixeu de cuinar. Fins a la propera recepta.
