6 C
Sant Gervasi
| Dissabte 05 de desembre de 2020 |

Damià Gibernet: “Crec que soc l’últim indígena de Barcelona i ja estic mort”

Entrevista amb el veí del Parc Natural de Collserola, agroyoutuber i cuidador d'animals al Zoo de Barcelona

Gent del Barri

Sergi Alemany

Damià Gibernet viu dins del “santuari” del Parc Natural de Collserola. És propietari de la masia Cal Mandó (Vallvidrera), situada gairebé a baix de tot del fondal del torrent de la Budellera. Allà hi ha viscut la seva família des del 1740, envoltats completament de bosc i sense cap carretera asfaltada que hi arribi. Després de localitzar casa seva em trobo amb un home una mica malhumorat, però que de seguida somriu i fa broma. M’assegura que a la muntanya també hi ha dies dolents. I avui, pel Damià, és un d’aquests dies. 

Avui estàs de bon o mal humor?

Només tinc merda per treure per la boca. Com diu el Basté: “fatal.” A la muntanya és tot molt bèstia: pots arribar a estar molt bé però també molt malament. La muntanya accentua l’espiritualitat.

Només passa a la muntanya?

La ciutat et modela i la muntanya en canvi et fa treure la vergonya. Et converteix en un monstre caricaturesc, en un ermità. Un me cago en Déu de bosc és molt més fort que un de ciutat.

“Estic segur que els meus fills es vendran aquesta casa a un senyor ric”

Què fas si un dia sents molta felicitat?

Asseure’m i mirar el bosc durant tres o quatre hores.

I si estàs trist?

El mateix. El cafè està fred, quin puto fàstic! Està molt fred. Us l’escalfo? Què m’havies preguntat? 

Damià Gibernet a la seva finca a Collserola, Cal Mandó © Elena Bulet

Parlàvem sobre el teu caràcter.

Estem a punt d’extingir-nos. Crec que soc l’últim indígena de Barcelona i ja estic mort. Santa Maria de Vallvidrera i les masies repartides van ser els primers pobladors de la muntanya.

Abans de morir m’has d’explicar algunes coses.

Què vols saber? És tot molt complicat. Estic segur que quan em mori els meus fills es vendran aquesta casa a un senyor ric que farà apartaments al mig del bosc. Estem parlant d’una casa del 1740 on sempre hi hem viscut la mateixa família. 

“Ha vingut la policia a casa, gent amb pistola, per veure quantes cabres i gallines tinc!”

Dones la masia per perduda?

Seguríssim. Viure envoltat de gallines, amb cabres i un hort està perdut a Barcelona. 

Quan?

Demà. De fet ja està mort. A mi m’ha vingut la policia a casa, gent amb pistola, per veure quantes cabres i gallines tinc! Mai abans havia vingut ningú a molestar-me. No hi ha cap mesura, ja no de protecció, sinó de deixar-te viure tranquil.

Fotografia històrica de Cal Mandó © Cedida

Els hi vas dir la veritat?

No. Primer vaig mentir, em van enxampar de ple i després vaig col·laborar. Fins i tot van apuntar que tinc una tórtora! A mi això m’ha afectat molt: és la meva vida.

Barcelona té vigent una ordenança que prohibeix la ramaderia.

El que jo faig està prohibit! Tenir gallines i collir-ne els ous per a un consum propi. Alhora, a Barcelona estem punt de tenir la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible (2021). No pot ser. Prou!

“Barcelona és una ciutat malalta que només alimenta paràsits”

Hauria de canviar-se l’ordenança?

Això o que entreguin les armes, però prou de parlar d’ecologia i d’alimentació sostenible. Després es destinaran partides a fills de puta que teoritzaran posant un senyor que cobrarà per fer un logotip i un article a El Jardí, i tothom es pensarà que som la ciutat més ecològica.

A tu no et donarien una subvenció?

Si ara em presento a l’Ajuntament amb un power point i demano una subvenció per a un projecte de salvar la ramaderia al parc és bastant fàcil que l’aconsegueixi. Però si tens cinc cabres, com és el meu cas, és impossible d’aconseguir-la. Aquesta ciutat està malalta i només alimenta paràsits.

Damià Gibernet © Elena Bulet

Què fas si no pots pasturar?

Posturejar. Com que no puc fer el que m’agrada, m’obro un canal de YouTube i tothom em diu “que bé que ho fas.” En canvi, l’hort el tinc fet una merda. Posturejar està recompensat amb likes, i això enganxa. Afecta a la serotonina. Si em busqueu per AgroYoutuber em trobareu.

“L’hort està fet una merda però posturejar a Youtube es recompensa amb ‘likes‘”

T’ha robat molt temps obrir un canal a Youtube?

Molt! La idea era fer un vídeo per a un taller de llavors i enviar-lo per WhatsApp, però una amiga em va obrir el canal de YouTube. Jo era una analfabet digital fins al confinament.

Les xarxes socials aporten popularitat.

Ja era mediàtic abans. És més, crec que a partir de les xarxes socials ha vingut la policia a Cal Mandó. És un canvi d‘etapa, s’ha acabat l’anonimat. En el fons a mi m’agrada comunicar més que produir. Ser una mica pallasso també hi deu ajudar.

“A partir de les xarxes socials ha vingut la policia a Cal Mandó”

Què és Can Pujades?

Jo en soc el president, un títol honorífic. De fet, en soc el fundador. Era una masia que l’Ajuntament va enderrocar i ara és una cooperativa de consum. Hi ha 50 famílies que en consumeixen “chachi piruli.” 

I la Buenos Aires?

Ja ho sabeu. Gent maca que fa coses, que planta cara.

Damià Gibernet © Elena Bulet

Quins estudis tens?

Res. Analfabet. Fins el COU. És tot autoaprenentatge. Coneixes un tallarol de casquet? No. I si et dic dic Opel? Un cotxe, correcte. Si jo ensenyo a un infant una fulla d’heura, la planta més comuna de Collserola, i no la sap reconèixer, el mon s’extingirà.

No m’has dit de què vius.

Treballo com a cuidador d’animals al zoo. Soc el bomber, d’aquí cap allà. Però no queda gaire perquè em facin fora: vaig començar als 14 anys com a voluntari.

“Tot això de la coherència i els ideals és molt ‘millennial‘”

Té vida el Zoo de Barcelona?

Fa una funció important. Tan aviat et podria fer un discurs elogiant les coses bones del Zoo com totes les dolentes. Et diré que és qui em dona per menjar. 

Entre el zoo i el canal de YouTube, traeixes alguns ideals?

No tinc escrúpols. Si mola estar a Youtube, estaré a YouTube. Tot això de la coherència i els ideals és molt millennial. Jo tinc uns ideals molt forts però no tinc cap problema a trair-los. 

“Em sento molt de Vallvidrera però la meva pàtria és Collserola”

Aquí podríem filosofar.

Et sembla interessant el que dic? Si no, canvio el discurs i tu quedes bé amb l’article i jo guanyo el Pullitzer.

Damià Gibernet © Elena Bulet

Vius sol a Cal Mandó?

A la vida no cal ser sempre sincer. Acabes passant massa informació personal i després la gent va dient que si ets fills de mare soltera i no sé quantes tonteries més. No cal. 

D’on et sents que formes part?

Em sento molt de Vallvidrera però la meva pàtria és Collserola, el parc natural. No hi ha diferència entre la part de Barcelona i la de Sant Cugat perquè no hi ha una duana, però per mi la ratlla amb Barcelona ciutat és estricta. 

“Cap al Vallès tot és més fàcil que si mires a Barcelona”

I entre Collserola i Vallvidrera?

Soc de Collserola com a país i de Vallvidrera com a nació. Es pot? Estem parlant d’un poble mil·lenari, poca broma. Hi ha orgull llebrenc: no som ni millors ni pitjors, però Vallvidrera és el nostre poble. Aquí és impossible no saludar a ningú quan vas a comprar.

En zones de Barcelona com Sarrià, encara passa.

Segur que Sarrià és un lloc fantàstic però ho conec molt poc. Si puc vaig cap al Vallès, cap a Sant Cugat, que de fet és cap a on mira la muntanya. I què coi, cap allà tot és més fàcil que a Barcelona!

Damià Gibernet © Elena Bulet

Però coneixes Sarrià?

Conec un lloc horrible que és l’administració d’Hisenda, a la Via Augusta, un carrer repugnant, per cert, i terrible. I després, l’oficina de Correus, on he d’anar a buscar les cartes certificades. Una altra tortura.

Res més de la ciutat?

El Raval. Ara m’han dit que a Pedralbes hi ha un galliner i tinc ganes d’anar-hi un dia d’excursió. Aquí a dalt no ens sentim de Sarrià. Això és com els catalans que no se senten espanyols, i no vol dir que els odiïs. Tot i que potser sí que odio una mica els sarrianencs.

“Vallvidrera és com els catalans que no se senten espanyols”

Això sortirà a l’entrevista.

Si hi ha alguna cosa que no vulguis que surti publicada, no la diguis. Em deixes dir una cosa més sobre Sarrià?

Sí, és clar.

Vaig anar durant un temps a les Audiències Públiques però no serveixen per a res: t’entretenen i acabes perdent el temps. També, com que canviem de regidor cada dos per tres, un cop has parlat amb un ja n’hi ha un altre. Ara a més hi ha un socialista (Albert Batlle, d’Units per Avançar), la força menys votada a Vallvidrera. Això és democràcia? (riu)

“Aquí no venia ningú, era el cul del món de la muntanya”

Tu vas néixer a la ciutat.

No recordo l’hospital, però sí. Em vaig criar al carrer Aragó, així que soc barceloní. He estat urbanita.

Et consideres fill de Barcelona, per tant?

No. La família és d’aquí. D’aquesta casa on jo hi venia d’estiueig des de petit. Recordo que quan s’acostava algú pel camí l’àvia de seguida mirava qui era. I solia ser algú. M’explico?

“Hi ha gent que puja a la muntanya que sembla que surtin de la Model”

I tant!

Aquí no venia ningú, era el cul del món de la muntanya. Ara hi ha hagut un canvi sociològic i amb això de la covid-19 l’ocupació de la natura ha estat molt bèstia. S’haurà de normalitzar d’alguna manera. Jo no veig la gent per la Via Augusta cridant-se d’una vorera a l’altra o imitant un lloro que hi ha en un balcó.

A Collserola passa això?

Aquest comportament que a la ciutat et semblaria estrany, aquí es dona. La gent crida i imita els galls amb el seu “quic-qui-ri-qui.” Sembla que surtin de la Model. I ara els ciclistes i els seus raonaments.

Damià Gibernet © Elena Bulet

Prohibiries les bicis al parc?

No s’hauria de prohibir res. L’autoregulació funciona millor que la repressió. El problema el tenim al cap quan anem a la natura. Això és un santuari i té les seves pròpies normes, i no parlo de multar.

“És raonable defensar el dret a baixar per corriols des del Tibidabo fins a Sarrià?”

Com es resol el problema amb els ciclistes?

Tenim un problema de psicologia. És raonable defensar el dret a baixar per corriols des del Tibidabo fins a Sarrià? Aleshores em demano baixar cada dia en bicicleta per les escales del Corte Inglés o per unes escales públiques de Barcelona, sota la defensa que “són de tots.” Se’m prendria per boig, no?

“Els barcelonins quan anem pel món som autèntics monstres”

Desconeixem les normes de la muntanya.

Som analfabets respecte a l’entorn natural. Totalment. Avui en dia, la gent jove està molt més ben formada que els grans, però estic segur que sorprendria el poc que saben de la natura.

Si volem, ho tenim a un clic a través d’Internet.

El mòbil d’aquí a 50 anys no existirà, però en canvi un lletsó o una heura espero que continuïn existint. I molts no sabem ni què és. Això fa que els barcelonins quan anem pel món siguem autèntics monstres. Crec que tenim mala fama. Ho veig jo des d’aquí dalt…

Damià Gibernet © Elena Bulet

En quin sentit tenen mala fama els barcelonins?

Tenim un problema de fer activitats frenètiques a l’entorn natural quan viatgem pel món. Bicis, quads, motocròs, i ara també la cultura del menjamuntanyes. “Ui, sí, he fet sis muntanyes en un matí, com el Killian Jornet!” Queda’t a baix i mira un documental de La 2, xato!

Un documental sobre les cabres de Cal Mandó, per exemple?

Les cabres que tinc van ser un regal d’una amic. O un mal regal. Si algú de Sarrià les vol, les hi regalo. En una finca forestal estàs obligat a mantenir una franja de protecció amb el bosc i amb cinc cabres com tinc funciona de meravella. Em mantenen el voltant de la casa net.

“Si algú de Sarrià vol les meves cinc cabres, les hi regalo”

I les teves gallines?

Tinc sis galliners, per això els Mossos quan van venir es van espantar. Té una explicació, i és que faig selecció i per tant separo famílies. Barrejo a partir de races autòctones, sobretot de la Prat, per mirar de recuperar la desapareguda gallina de Sant Cugat.

Tenia relació la gallina de Sant Cugat amb la del Prat?

És lògic que a Collserola, molt a prop del Baix Llobregat, hi hagués animals amb característiques molt semblants. No és un animal extingit sinó una variant, i per això és important la recerca a llarg termini. Jo la començo i espero que algú la continuï. 

“Amb el puto mòbil tens el món sencer a la butxaca”

Esperem que així sigui.

Amb el puto mòbil tens el món sencer a la butxaca. És increïble, pots fer el que vulguis. No hi ha límits, només de capacitat i de paciència. Internet et permet fer des d’un vídeo a una recerca.

Gràcies, Damià.

Hem acabat? Tinc feina.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.