Opinió
Carmen Martínez, Fundació Uszheimer
Les persones som individus únics. Cadascú de nosaltres tenim caràcters diferents, formes de pensar i de fer diferents, diversos interessos i aficions i una història de vida igualment única que ens dona significat. Aquesta realitat no l’hauríem de perdre de vista en el cas de les persones grans, ni tampoc en el cas de persones grans amb deteriorament cognitiu en estat de dependència.
Davant d’un cas de demència, moltes vegades sorgeix el dilema, dins de la família, de quin recurs és el més apropiat per al nostre familiar. Sigui a casa o sigui en un centre, hauríem de tenir present l’atenció integral i global de la persona. És bàsic mantenir el seu paper actiu, en la mesura del possible, tenint en compte les seves necessitats (que no són només les assistencials i mèdiques), els seus desitjos, gustos i sentiments, donant així dignitat a la persona respectant els seus drets. L’objectiu és garantir el seu benestar emocional i la seva qualitat de vida.
Algun dels aspectes clau de tota intervenció professional hauria de ser la d’afavorir la seva llibertat i presa de decisions mentre puguin, la preservació de la seva intimitat i privacitat, la inclusió social, el respecte a la diferència, consideració que ens porta a suprimir les actituds sobreprotectores i les actuacions d’infantilització. La persona amb demència necessita supervisió, però sobretot suport, atenció i comprensió. Els ritmes han d’ajustar-se a la persona i no a l’inrevés. És una qüestió d’empatia, flexibilitat i ajustament a la situació.
Estem acostumats a posar l’accent en les coses negatives, tant de l’entorn com de les persones que ens envolten, i hauríem d’actuar a la inversa, posant l’èmfasi en la part positiva (veure el got mig ple i no mig buit). Tenir una visió positiva i optimista ens ajuda a mitigar i poder reconduir moltes de les alteracions conductuals amb què ens podem trobar, així com els sentiments de malestar que es produeixen. Per tant, hem de focalitzar l’atenció i la intervenció en les capacitats i habilitats de la persona dependent i no en els seus dèficits o mancances.
Si el que busquem és donar suport a les capacitats i habilitats que la persona manté, és imprescindible escoltar-la. Hem de facilitar que aquesta persona tingui oportunitats i espais per poder parlar, comentar i prendre decisions. Una eina que pot facilitar això és la figura del referent, que ha de ser una persona propera a qui es puguin dirigir i poder expressar els seus dubtes, problemes, angoixes, desitjos, interessos, etc.
En definitiva, tota intervenció educativa ha de col·locar la persona gran en el centre de l’atenció, convertint-la en l’eix conductor de la intervenció. Es tracta d’acompanyar la persona amb demència per tal que tingui la millor qualitat de vida, i això implica escoltar-la a ella i a la seva xarxa de suport.
Carmen Martínez és mestra d’educació especial
