Deu anys de Les Veus de la República: un cicle de debat i reflexió fet des de la gestió comunitària 

El Racó del Veïnat

Elsa Corominas i Marta Masats

Es pot promoure el pensament crític i el debat públic des de la gestió cultural comunitària? Sí, i aquesta fou la motivació fundacional de Les veus de la república a Casa Orlandai. Aquest cicle de xerrades es va inspirar en els ja existents Cafès Literaris, els Cafès científics i l’Òpera entre bambolines, organitzats des de l’Associació Cultural Casa Orlandai.

Era la tardor del 2014, un moment socialment convuls i de múltiples crisis superposades. Els moviments nascuts en les places del 15M començaven a tenir presència institucional, al novembre va tenir lloc la consulta del 9N, i la corrupció era una de les principals preocupacions de la ciutadania. En aquest context, el 3 de desembre del 2014, es va fer la primera sessió d’aquest cicle, les primeres Veus, i es va convidar Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política, i Beatriz Rilova, membre de Podemos, en una sessió anomenada “La vella i la nova forma de fer política? Partits polítics, moviments socials i nous lideratges”. El febrer del 2015, Joan Josep Queralt i Simona Levi, van venir a parlar de la corrupció. I al març es va tractar el futur de la democràcia i la tecnologia amb Ismael Peña-López i amb Ricard Espelt.

Des del primer moment es va pensar el cicle com un espai de reflexió i debat sobre temes relacionats amb la cosa pública (res publica, d’aquí el nom) des d’una perspectiva local i també internacional i global, intentant aportar visions, experteses i enfocaments complementaris sobre el tema proposat. Durant aquests anys hem parlat de política local i internacional, de salut, de desigualtats, d’ecologia, d’història, d’educació, de gestió comunitària, d’urbanisme i mobilitat, de cultura, de comunicació, d’edició, de ciència, de salut mental, salut de les dones, de maternitat, etc. Hem abordat diversos conflictes internacionals: Afganistán, Palestina, Kurdistán, Haití, i també del Procés, l’esclat feminista a Xile, la pandèmia, l’emergència climàtica.

“Han passat moltes persones expertes per la Casa Orlandai: des de desembre del 2014 fins al juliol del 2024, hem comptat amb 166 ponents, dels quals 94 són homes i 72 dones, un 43% dones”

Sovint les organitzadores, i autores d’aquest article, hem triat i decidit els temes segons el context social i polític. De vegades alguna temàtica ha estat promoguda des de la Comissió de Programació de Casa Orlandai, o per proposta de noves entitats allotjades a la Casa, o bé detectant necessitats o urgències socials i polítiques puntuals. Mostra d’això darrer han estat les que vam anomenar “Veus Express” que han estat produïdes amb agilitat i fora la programació, com va ser la victòria electoral de Trump l’any 2016, o bé l’explosió al port de Beirut de l’agost del 2020. També hem donat cabuda a propostes audiovisuals amb persones implicades en la seva idea i producció i sobre els quals hem fet un col·loqui, generalment com a proposta estiuenca, per tancar el curs. Així, hem vist “El sostre groc”, “La cigüeña de Burgos”, “Periferia”, “Capitán Aryan”, “E la nave va” i “No penso tornar a beure mai més”.

Durant aquests 10 anys, s’han succeït tres eleccions municipals, i, en col·laboració amb el diari El Jardí, s’han fet els debats electorals de districte, prenent el relleu dels debats que organitzava l’enyorada Ràdio Sarrià. En els tres debats es va comptar amb la participació de Carme Rocamora i Mònica Beneyto en la producció i la moderació.

La gestió cultural comunitària requereix proximitat i és per això la pandèmia va suposar un fort daltabaix que ens va obligar a reinventar-nos, per anar adaptant els formats de les xerrades a cada moment sanitari: vam fer sessions en línia, algunes mig presencials mig virtuals, amb mascaretes i ponents distanciats segons les normes, en streaming directe i amb opció de debats via xat, un munt de fórmules i d’hores de debat per trobar-les i anar-nos-en sortint en temps adversos. La tecnologia va ser còmplice nostra per seguir oferint espais d’art, cultura i transformació social, i de mica en mica el retorn a la presencialitat i a la normalitat. En aquest context, la tècnica de programació d’aleshores, la Núria Tarragó, ens va reunir a totes les persones coordinadores de cicles per analitzar el nou escenari, i va sorgir la idea d’hibridar cicles, és a dir, fer unes “Veus científiques” o uns “Cafès operístics” o unes “Veus literàries”, i així ho vam fer, propiciant trobades “inter-cicles” memorables.

El format d’aquest espai de debat públic sempre ha estat el mateix: dos ponents, en alguns casos tres, amb una durada de dues hores, generalment de 19 a 21 h, un dimecres al mes. Hi ha hagut xerrades a les que han vingut més de 80 persones, però per la major part de sessions hem comptat una assistència al voltant de les 30-40 persones. Tot el material generat està recollit en el blog que  acumula ja més de 180 posts entre textos, gravacions en àudio, vídeo, presentacions, fotos i enllaços. Les entrades més visitades són les que inclouen els vídeos de la xerrada sobre el suïcidi i l’actual conflicte entre Israel i Palestina.

“Durant les gairebé 80 Veus, s’ha intentat promocionar l’esperit crític i el debat públic i democràtic. Per aquesta raó, hem volgut celebrar aquests deu anys fent una trilogia de xerrades sobre l’estat de salut del debat públic en els mitjans de comunicació”

Ha estat una feina immensa i intensa, feta des del voluntarisme de les que signem aquest article, i des del convenciment que la gestió cultural comunitària pot aportar salut al debat públic i ampliar el pensament crític entre la ciutadania. Res de tot això no hauria succeït sense el bon fer, el compromís amb els valors de la Casa Orlandai i l’alegria i les ganes de l’equip tècnic de Casa Orlandai, un grup massa reduït de persones que viu la gestió comunitària amb molta implicació i amb grans dosis d’imaginació per dur les idees a bon port.

Volem donar les gràcies a les persones expertes que han acceptat participar en aquest cicle, i sobretot volem agrair la presència, les preguntes, els debats i les converses postxerrades que hem mantingut amb les persones assistents en els darrers deu anys.