19.9 C
Sant Gervasi
| Diumenge 17 d'octubre de 2021 |
Publicitat

Dones i tecnologia, pols oposats?

Avui em pregunto: bretxa salarial, què és i per què passa realment?

Publicitat
Publicitat

Opinió

Alexandra Puig Cantín

Em considero feminista des de fa anys, però sempre m’ha agradat posar en dubte tot allò que es dona per sabut. Quan em parlen de la bretxa salarial no acabo d’entendre com en ple segle XXI encara hi pot haver diferències de sou entre homes i dones. I estic convençuda que la gran diferència es troba en l’èxit professional i en el tipus de professions a les quals homes i dones poden aspirar en relació amb els seus estudis. El problema és que cada vegada que surt aquest tema em trobo algú que m’ho argumenta com una diferència d’interessos i d’ambició, com si això fos una qualitat pròpia de cada sexe que anés lligada exclusivament a la biologia i no es pogués canviar.

Com pot ser que hàgim acceptat que les dones no són enginyeres perquè simplement no hi tenen interès? Com podem acceptar aquestes afirmacions justament la generació que també estem desconstruint el lligam entre sexe i gènere, entre d’altres. Ja el 1949, Simone de Beauvoir negava l’existència d’una “essència femenina” com a tal que converteix les femelles en “dones”. Ella defensava que són les nostres atribucions culturals les que ho fan. Avui en dia, ja no es parla d’homes i dones i prou; es parla de transsexualitat, de genderfluid, de gènere no-binari, de pangènere, agènere, bigènere, poligènere i fins a 37 diferents tipus de gènere reconeguts oficialment a Espanya. Per tant la cantarella que homes i dones som diferents biològicament i que això influeix en els nostres interessos, ja no em serveix.

I doncs, per què seguim tenint tan poques dones en aquests mons? Les dones no trien aquests camins tot i tenir futurs millors sous, per què? Per falta d’ambició, d’interès, de capacitats…? Bé, totes aquestes preguntes me les vaig fer a l’hora de començar el meu treball de final de grau, que temps després va desenvolupar en el treball de final de màster. El meu projecte s’anomena “Women and Technology, opposite poles?”, és a dir, “Dones i tecnologia, pols oposats?” I aquestes són les meves troballes:

Per tal d’orientar el lector en el tema que ens ocupa, primer és necessari exposar un seguit de dades:

El 2018, a l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la qual en formen part 37 països de tot el món, un 53% dels estudiants universitaris eren dones; repartides en els tres grans grups d’estudi de la següent manera: Ciències pures amb un 46% de dones, Ciències Socials amb un 59% i Arts i Humanitats amb un 56%. Si bé la paritat al camp de les ciències pures és bastant alta, el problema apareix quan s’extrau d’aquest grup les ciències de la salut, deixant les carreres STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), amb un pobre 29% de dones.

El primer que em va sorprendre, i molt, va ser que les dades mostren percentatges molt més alts de dones en aquestes carreres a països més pobres que en països rics. (Vegeu el gràfic). 

Percentatge de dones en carreres STEM per països. Font: World Bank Data

 

Països com l’Índia, Sud-Àfrica, Algèria, Sudan, Namíbia, Albània, Oman, Síria o Bòsnia i Hercegovina, tenen percentatges per sobre del 40% o fins i tot del 50% de dones en estudis STEM. Mentre que països clarament més rics i desenvolupats com Noruega, Finlàndia, Alemanya, Estats Units o el Canadà, amb prou feines arriben al 25%. Per què passa això?

Doncs bé, d’això se’n diu la Paradoxa en Igualtat de Gènere i hi ha diverses teories al respecte. Durant la meva cerca m’he hagut d’empassar nombroses explicacions masclistes, sexistes o misògines al respecte, com les del psicòleg Jordan B. Peterson per exemple, que parla de les dones com persones més agradables, menys ambicioses i menys propenses al risc, que en situació de necessitat trien carreres que tindran sortides laborals millor pagades, però que quan poden triar el que volen o el que realment els interessa se’n van a educació infantil o infermeria. Segons aquesta teoria les dones estan naturalment més predisposades a tenir cura dels altres i per això tenen més interès en aquests camps. Però això no pot estar més allunyat de la realitat, perquè si les diferències biològiques fossin tals, existiria realment una polaritat molt més gran d’interessos entre homes i dones, mentre que les dades reflecteixen el contrari.

En primer lloc, homes i dones trien per igual tota la resta d’àrees, exactament en el mateix ordre de preferència. El més triat pels dos sexes (com podeu veure en el gràfic) és Administració i Direcció d’Empreses (ADE) i Dret, després Arts i Humanitats, seguit de Ciències socials com Periodisme o Publicitat, per sota van les Ciències Naturals (Biologia, Física o Química), després Serveis, com Direcció Hotelera o Turisme, i a la cua Agricultura. Les úniques branques que varien de posició en aquest ordre de preferència són les TIC (Tecnologies de la Comunicació i la Informació), Enginyeries, Educació i Ciències de la Salut.

Nombre d’estudiants per branca d’estudi universitària. Font: Base de Dades de la OECD

I us preguntareu, com sé jo que això és atribuïble a la cultura i no a la biologia? Bona pregunta. Només cal parar atenció a la distribució dels interessos de la resta d’àrees. Podríem realment afirmar que els humans som biològicament millors en tasques de negoci i dret que en tasques d’agricultura i per això ADE és la més triada? Rotundament, no. Si avui en dia hi ha molts més estudiants fent ADE que a Enologia o Mineralogia és perquè culturalment es promou més l’interès per aquest tipus de carreres. Si estiguéssim a principis del segle XIX, a l’època preindustrial, clarament la més triada seria l’Agricultura. Doncs bé, si l’ordre de preferència de la resta de carreres està culturalment influïda, no seria una bogeria assumir que les úniques diferències que trobem entre homes i dones també poden sorgir per atribucions culturals, no creieu?

De totes maneres, el meu estudi no s’acaba aquí, i és que aprofitant el màster en anàlisi empresarial, vaig dedicar el meu marc pràctic a fer una regressió lineal múltiple i una regressió en arbre. No us avorriré entrant en detalls, però bàsicament aquestes són dues tècniques bastant esteses dintre del que se’n diu anàlisi quantitativa i consisteixen a analitzar una variable, en aquest cas el percentatge de dones en carreres STEM, en relació amb altres variables que se’n diuen independents. I és aquesta anàlisi que em porta a estudiar més en profunditat aquells països pobres que gaudeixen de percentatges més alts (recordeu la Paradoxa en igualtat de gènere que comentàvem anteriorment) i em trobo que la causa darrere d’aquests alts percentatges no és que les dones realment triïn més aquestes carreres sinó que els homes trien menys les STEM en països més pobres, i no per falta d’interès, sinó perquè ni tan sols tenen l’oportunitat d’anar a la universitat. En aquests països els homes solen deixar els estudis al voltant dels 18 anys, quan comencen a treballar, i com que el masclisme integrat en la cultura no permet a les dones entrar al món laboral, algunes trien continuar estudiant després del batxillerat, perquè no tenen res més a fer fins que no es casin i tinguin fills, cosa que avui en dia ja no passa a edats tan joves. És a dir, que si que hi ha un percentatge més alt, però no un nombre més alt, i de totes formes estem parlant d’un malbaratament increïble de recursos humans, ja que aquestes noies mai no arribaran a aprofitar els coneixements adquirits.

Per tant, on existeix realment un nombre més elevat de dones en carreres STEM que puguem fer servir de model a seguir? Doncs els països Europeus menys rics, com ara Espanya, Itàlia, Portugal, Croàcia o Xipre i d’altres amb característiques culturals i/o econòmiques similars com República Dominicana, Costa Rica, o Cap Verd. Aquests països es mouen al voltant del 36% de dones en carreres STEM, tenint un gran nombre d’estudiants a les universitats, tant homes com dones. I què ens diu això?

Hi ha una cosa clara i és que l’accés als estudis postsecundaris pels dos sexes és clau per a promoure en el sector femení aquest tipus d’estudisA més a més, la igualtat de gènere que incentiva una dona treballadora i contribuent a la llar també és un gran promotor d’això. Però per altra banda, també és cert que als països rics on no és necessari que la dona treballi, no es veu obligada a entrar en aquest món o a treballar a jornada completa (requisit sinequanon al món dels STEM). A més a més, polítiques feministes més paternalistes com l’increment de la baixa per maternitat dels països nòrdics, acaba convertint-se en un incentiu a l’allunyament de la dona del món laboral. En canvi, països com Espanya, creen una situació més sostenible en la conciliació familiar amb una prolongació de la baixa per paternitat, fet que involucra més l’home en la cura de les tasques de la llar i dels fills.

Al final, tota revolució comença per una necessitat. Comentàvem abans l’època preindustrial, que acaba amb la revolució més important dels últims segles: la revolució industrial. Aquesta no va succeir per l’interès del desenvolupament justament, no som tan romàntics… Simplement va passar perquè la mà d’obra era molt cara al Regne Unit i això va crear la necessitat de màquines que fessin la mateixa feina de franc, cosa que compensava la inversió inicial que això requeria. Sense anar més enllà, la introducció de la dona en el món laboral parteix de la necessitat de mà d’obra mentre els homes són a la guerra. Doncs en aquest cas el mateix, una necessitat econòmica en països com Espanya, demostra que la dona pot funcionar perfectament en el món dels STEM i a mesura que més dones hi entren, més nenes se n’interessaran de manera espontània i no per necessitat. Perquè no oblidem que les nenes, igual que els nens, comencen a identificar-se amb un sexe i a copiar-ne els patrons entre els 2 i els 5 anys i d’allà desenvolupen personalitat, caràcter i interessos que, posteriorment a l’adolescència, es modelen també en gran part dins de “la norma” per la por de no ser acceptats a la societat.

Com és evident, tot això porta a prolongar un cercle viciós difícil de desconstruir, a falta d’una necessitat econòmica de desconstruir-lo. No es diu que “els diners mouen el món” perquè si… El que cal, doncs, és crear models a seguir que puguin influir en els interessos de les nenes, i això implica crear mesures de discriminació positiva, almenys per un temps, per tal d’aconseguir dones que puguin actuar com a models a seguir en primer lloc.

Alexandra Puig Cantín és analista

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.