La mirada jove
Elena Bulet
Vaig entrar al cau tenint gairebé 6 anys. La mare tenia un cosí que feia de cap al Pere Quart. Vaig acabar anant sense voler, però al final no volia marxar. Realment el cau et dóna molt (tu li dónes molt també) i com a persona és el que més m’ha omplert en la meva vida. Ja fa gairebé 16 anys que hi sóc. Cada dia em desperto i segueixo pensant en ell. Tinc 21 anys i fa 4 que sóc cap (Galsa Puig)
Els meus pares es van conèixer al Pere Quart. Jo vaig començar primer a un cau de Sant Just, però no em va acabar de convèncer. Vaig provar al Pere Quart i el canvi d’espai de gent va fer que m’hi enganxés. El grup del cau és el teu grup d’amics, és com un suport moral. Tinc 22 anys i també fa 4 que sóc cap. (Bruna Català)
Què és l’escoltisme?
G: No té una definició concreta, cadascú el viu a la seva manera i el va adaptant al que va vivint. És modelable a cada persona, més vivencial.
B: La base de l’escoltisme és l’educació en el lleure. S’aprèn jugant i no segons la manera oficial de les escoles. Aprenentatge vivencial, grupal, de descobrir l’entorn i a un mateix .
L’escoltisme es regeix a partir d’uns cànons?
B: Hi ha els tres pilars bàsics de l’escoltisme. Són la transcendència, la persona i el país. La transcendència és l’espiritualitat; la persona és la gent que t’envolta; i el país és el fet de treballar el territori, l’entorn, tant físic com polític o cultural.
G: Es podria diferenciar entre jo, els meus i el meu entorn. Hi ha els tres pilars, però cada cau fa les seves adaptacions en funció de les seves necessitats.
Actualment, en quina situació es troba l’escoltisme?
G: L’escoltisme està agafant volada. S’està estenent, però és un fet que no té ressò als mitjans.
B: Tinc la sensació de conèixer molta gent dins l’escoltisme, però a la vegada em trobo persones que no saben què és un cau. Potser és pel fet que no interessa que se sàpiga, que no agrada… I això es reflecteix en les subvencions. Creiem que és una activitat que té molt de valor, però que no s’ajuda a realitzar bé.
El cau canviaria si els monitors cobressin?
G: Des del meu punt de vista, si vols cobrar per estar al cau, aquest no és el teu lloc. Totes tenim molt integrada la filosofia de donar als altres. Ara bé, la nostra intenció no és que ens paguin per la nostra feina, sinó la satisfacció que tenim de veure els nens créixer.
B: El cau és motivació i “amor a l’arte”. A més, hi ha molta gent que ho ha viscut com a nen i és bonic acabar el cicle fent de monitor. Si es pagués per fer de cap, canviaria la nostra filosofia, podria perdre essència.
Com eduqueu els nens dins el cau?
G: Nosaltres treballem per objectius. De vegades, et trobes que es marquen uns objectius per cada nen a principis d’any i que quan acaba el curs els té més que superats i ja té nous reptes.
B: Com a mínim ens marquem individualment 2-3 objectius per nen a l’any. A part dels objectius per cada nen, intentem tenir objectius com a grup d’unitat, com a conjunt d’agrupament (totes les unitats juntes) i com a grup de caps.
L’activitat del compromís és molt important…
G: Va molt encaminada al conèixer-se un mateix, saber el que t’agrada de tu i el que no i voler-ho canviar. Cadascú crea el seu compromís, fins i tot quan són petits.
B: És una activitat més d’introspecció, de reflexió, que et porta a valorar què estàs fent, qui ets i què vols. Té una durada anual i fins i tot hi ha vegades que els compromisos passen a l’any següent.
El fulard té un valor simbòlic?
G: Sí, molt. Cada nen és diferent i per tant, el rep en un moment diferent. En l’entrega del fulard, hi juga un paper important el compromís…
B: És molt difícil descriure quin valor té el fulard, fins i tot com a agrupament de Pere Quart. El fulard es dóna en un moment clau per a cada persona. Quan s’assoleix un objectiu molt important i hi ha una evolució positiva en aquesta persona. És un repte, però intentem que no sigui una tortura. Es tracta de fer sempre reforç positiu.
Quin és el vostre millor record dins el cau?
B: Pregunta complicada. Jo tinc dos moments. El primer és el moment de guitarra, cantant amb els teus amics, sense rellotges ni mòbils i a la muntanya, en algun espai aïllat. És un moment on desconnectes, molt viu i enèrgic. L’altre instant és quan la gent té prou confiança per compartir el que ha extret de les seves activitats de reflexió. A mi em costava fer-ho i ara ho valoro molt.
G: Duríssima aquesta (pregunta)… Els millors records serien sempre els moments grupals. Les caminades, per exemple. El que es crea quan fas ruta no sorgeix un dia normal sense motiu. Caminant apareix l’empatia, la companyonia, l’ajuda… Molts valors que si no estàs en aquesta situació no surten amb facilitat. Moments que de primeres es valoren molt poc, però que donen molt.
Durant tota l’entrevista, la Bruna i el Galsa s’anaven mirant. Es complementaven l’un a l’altre. S’apreciava que formen part del mateix grup d’amics (i del mateix grup de cau) i que es coneixen des de fa temps. Els records d’un els ha compartit l’altre i s’han obert els dos, revivint les experiències d’anys junts. “El cau és un espai per desconnectar, per gaudir de la realitat del moment. És un espai on s’ensenya l’empatia, la solidaritat, el pensament crític, a respectar, a compartir, a conèixer-se un mateix…” deien. I no els falta raó.
I és que, es miri per on es miri, a la societat no li aniria malament prendre exemple del que es fa dins l’escoltisme.
