Fundació Uszheimer
Daniel Baliña
La incertesa és un aspecte difícilment tolerable per l’ésser humà. Dita incertesa genera una major inseguretat si afecta a coses que, en algun moment, foren una certesa: “Quants fills tinc? Quines son las meves amistats? Quin és el meu domicili?. En aquesta situació, on el fil que connecta amb les diferents certeses es troba corcat per la presència d’un deteriorament inexorable, es troben les persones que pateixen malalties neurodegeneratives.
Tal fet provoca, en molts casos, que les persones que pateixen aquest tipus de malalties formulin, de forma reiterada, preguntes encaminades a reduir la incertesa que deriva del seu estat de desorientació i de pèrdua de capacitats cognitives. Dites preguntes, si es conceben com meres repeticions situacionals, poden produir un efecte de desgast en les persones que exerceixen la cura i poden fer minvar la seva qualitat. Parlant d’un tema relacionat amb una altra professional, vaig extreure una reflexió. Ella va fer referència a un argument esbossat per un familiar d’una persona amb un trastorn neurovegetatiu. La professional li va fer entendre que les preguntes recurrents —que són un un element consubstancial a la desorientació produïda per la malaltia—són una nova ocasió per establir una nova connexió amb la persona.
Reflexionant sobre aquestes paraules, hom pot ser conscient de dos aspectes: per una banda, la dificultat que implica adonar-se de l’oportunitat subjacent a les preguntes recurrents. Arribar a concebre-les com generadores potencials d’una situació nova que pot ser gratificant per ambdues parts no és fàcil. Per altra banda, tot i posseir un cert biaix de caràcter optimista, és necessari destacar el valor de la reflexió com orientadora de la pràctica professional.
La figura del professional agafa sentit si el seu treball implica una major qualitat de vida dels pacients. Per això, l’atenció, l’ajuda perquè puguin desenvolupar les activitats diàries i l’exercici de les seves funcions cognitives i motores ha d’acompanyar-se, per tant, amb una tasca d’escolta activa i comprensió encaminades a proporcionar tranquil·litat i seguretat.
És essencial treballar l’aspecte emocional de les persones per millorar la seva qualitat de vida. En ocasions, aquest component és descuidat o no se li confereix la importància que li és pròpia. A més, en malalties que actuen com productores de desconcert i incertesa, el component emocional emergeix com un aspecte, si és possible, encara més rellevant.
Els professionals i els cuidadors han de tenir un paper actiu en l’atenció a nivell emocional. No és un secret que la incertesa es torna més suportable si hi ha persones que ens ajuden a bregar amb aquesta. Comptar amb persones que ens ajudin a mantenir un nexe amb les nostres vivències i records, així com tendir ponts amb la realitat exterior es perfila, per tant, com un aspecte necessari dins d’una atenció integral dels pacients amb malalties neurodegeneratives.l
Daniel Baliñas és psicòleg
