memòria històrica
Albert Anglès Minguell
Al segle XIX, el convent dels Franciscans, a la zona del port de Barcelona i fundat al segle XIII, va patir directament la situació política del país. Al 1822, la comunitat va resultar exclaustrada i el convent es va convertir en quarter durant sis anys, quan els frares varen retornar. Resultà desamortitzat al 1835, després d’una bona labor dels franciscans en una epidèmia de febre groga els anys anteriors i el 1837 es va acordar el seu enderrocament. A partir d’aquí, s’iniciava el petit exili de la comunitat religiosa.
El retorn a la ciutat
Desprès de 67 anys sense seu ni representació fixa a la capital catalana, l’any 1904 els franciscans varen començar a construir un convent a la zona de l’incipient barri de Galvany, bastant despoblat i aleshores amb molt terreny disponible, exactament al carrer Santaló cantonada amb Calaf, al costat d’una petita capella dedicada a Sant Magí. Aquest mateix any, ben a prop, s’iniciava la construcció del mercat de Galvany. Dita capella havia estat promoguda per mossèn Magí Campmany i Armengol, rector de la parròquia de la Bonanova, i va ser inaugurada el 19 d’agost d’aquell mateix any, festivitat de Sant Magí, en un acte solemne i entranyable en què va fer el lliurament de les claus de la capella als franciscans. El rector la va dedicar al seu patró i la va convertir en una ajudantia de la seva pròpia parròquia, donat que el nou barri mancava d’un servei religiós proper. Aquell any 1904 va ser especialment actiu per a la ciutat: el rei Alfons XIII visità la ciutat amb un ajuntament de majoria republicana, s’escollí d’alcalde a Gabriel Lluch, s’annexiona Horta a Barcelona i s’inauguren la presó Model, el funicular de Vallvidrera, la casa Batlló i l’observatori Fabra.
Els primers anys i un nou santuari
Els primers quatre frares s’instal·laren en una casa del carrer Santaló 74, al costat de dita capella. Però aviat aquest convent resultà massa petit per la gran concurrència de feligresos. Davant d’aquest insospitat èxit, els franciscans comencen a contemplar la idea de construir una nova església de dimensions més grans que la de Sant Magí, així com un convent. La idea va ser posar ambdós edificis sota l’advocació de Sant Antoni de Pàdua, donada la multitud de devots del sant lisboeta que encara hi havia a la ciutat. Els plànols del nou santuari els va dissenyar el franciscà fra Maseu Company, sota la direcció de l’arquitecte Joan Alsina (1872-1911), primerament, i d’August Font (1846-1924), posteriorment. El 7 de juliol de 1907, el bisbe auxiliar de Barcelona, el doctor Cortès, beneí la primera pedra en el mateix solar, amb gran solemnitat i assistència d’autoritats eclesiàstiques, civils i nombrosos devots de Sant Antoni.
El 1904 els franciscans
van començar a construir un convent a la zona
de l’incipient barri de Galvany
La nova fundació franciscana estigué encoratjada, des dels seus principis, pel venerable frare Francesc Sedó i Sans, primer encarregat de la tinença de la parròquia de Sant Magí i plenament lliurat a l’apostolat espiritual i a l’ajuda dels parroquians del Camp de Galvany. La inauguració de l’estació de tren de Muntaner el juliol de 1908 a l’Avinguda del Carril (Via Augusta) va suposar una millora clara en la comunicació del barri amb Barcelona.
La Setmana Tràgica i la Guerra Civil
Fotografies cedides pel convent de Sant Antoni de Pàdua
La capella va tenir una vida curta, amb prou feines cinc anys. L’estiu de 1909, el 27 i 28 de juliol, durant els històrics incidents de la Setmana Tràgica, el convent i la petita capella de Sant Magí van ser víctimes de la fúria popular i foren incendiats. Era el 27 de juliol de 1909 i mossèn Ramon Usó, present al convent durant l’atac, va poder escapar ferit, morint hores després a l’Hospital Clínic. Mentrestant no es feia la reforma i s’acabaren les obres, interrompudes pels anteriors fets, els frares visqueren a una torre del carrer Copèrnic fins al 1915. La nova església fou inaugurada el 12 de juliol de 1912, sota el patronatge de Sant Antoni de Pàdua, desprès de cinc anys de construcció i gràcies a l’eficaç tasca del pare Bernardí Mateu.
Un nou episodi de violència tingué lloc el 20 de juliol de 1936 després de l’aixecament feixista del general Franco, que iniciava la Guerra Civil espanyola. El convent i l’església varen ser saquejats i parcialment cremats durant aquells fets, impregnats d’un fort anticlericalisme radical. Hi havia quinze frares al moment dels fets, dels quals un en va resultar mort. Es van perdre per sempre algunes obres d’art valuoses i una part molt important de la documentació arxivística. Al febrer del 1939, es van reprendre de nou les activitats religioses al convent.
Remodelacions posteriors del convent fins a l’actualitat
L’any 1948 es van començar les obres del nou convent, que es va inaugurar el 22 de desembre de 1953, després d’algunes aturades, amb la façana principal donant al carrer Santaló i a l’esquerra de l’antiga església. Durant el Congrés Eucarístic del 1952, ja va acollir alguns franciscans vinguts de fora. L’església es va reconstruir un cop acabada la Guerra Civil i es va mantenir fins que a l’any 1964 va ser objecte d’una transformació radical de la seva façana, que li donà l’aspecte actual. A l’interior es van mantenir les dues capelles laterals originals i també s’hi conserven les parts interiors de les portes d’accés i l’esvelt campanar de trencadís del carrer Calaf.
Hi ha molt pocs elements de continuïtat, com podria ser la part baixa del mur de l’església conventual que dóna al carrer Calaf, amb la porta d’accés principal. La resta s’ha transformat del tot: els dos temples són ben diferents i en comptes dels edificis de dues plantes del convent vell hi ha un edifici nou de sis plantes. També hi ha darrere l’església, una torre que es va salvar de l’atac durant la guerra.
Font:
Bona part de la informació prové de l’estudi sobre el convent de Sant Antoni de Pàdua de Josep Martí i Mayor, Agustí Boadas i Llavat: ‘Sant Antoni a Barcelona’, Barcelona 1996.
