Mirades des de Sant Gervasi
Jordi Llorach i Cendra
Fa vint-i-cinc anys, Barcelona va celebrar els Jocs Olímpics. Un èxit. Com ha escrit l’exconseller Ferran Mascarell “Van ser una palanca de recuperació anímica i moral per la ciutat i bona part del país, i un bon exemple del que podem fer si decidim treballar bé i entre tots”. Però, en apagar-se el peveter es va iniciar una feina molt més complicada que la feta fins aleshores: administrar l’èxit obtingut en benefici dels ciutadans.
Davant de la importància del llegat, els polítics municipals es van trobar desbordats, optant més per aplicar criteris partidistes que directrius administratives, després emprant un ineficient laisser faire, i a vegades oblidant que si les normes no s’apliquen en el moment adequat, esdevenen paper mullat.
Amb aquest panorama, certs poders econòmics, empresarials i particulars van poder, i encara poden, travessar amb facilitat les escletxes produïdes en benefici propi, sobretot aprofitant la proliferació d’un turisme descontrolat, una excessiva oferta d’oci nocturn de baixa qualitat, la proliferació d’un comerç artificial o una exagerada especulació immobiliària. I sempre ho han fet contractant personal, en condicions precàries i mal retribuïts. Amb tot, quins beneficis n’han tret els barcelonins? Molt pocs. Per això, l’escriptor Sergi Pàmies, diu que “La Barcelona actual ofereix la possibilitat de vomitar, cridar, fer aigües majors i menors entre els contenidors, copular, emborratxar-se fins al coma, i pernoctar en pisos convertits en pous incontrolats de diner negre”. I l’escriptor Quim Monzó, reflexiona que: “Els Jocs de 1992, en realitat han estat l’inici del deliri que ha portat Barcelona a la penosa situació actual. Ens han deixat una ciutat despersonalitzada en la qual els barcelonins sobrem”.
Quina incidència ha tingut aquesta situació postolímpica al barri de Sant Gervasi-Galvany?
Fins ara, no s’hi dóna amb la mateixa intensitat que en altres llocs de Barcelona, però sí més que en altres barris del Districte. Per exemple, l’augment de les compres especulatives i de lloguers desmesurats de pisos i locals comercials, l’increment de places turístiques –sembla que al barri n’hi ha 4.250, el 50%, aproximadament, en pisos privats-, la construcció de nous hotels i apartaments de moment està alentida però rebrotarà -un exemple pot ser les obres aturades del carrer d’Alfons XII, 10-12-, cada vegada és més fàcil i impune poder llogar pisos, terrasses i espais particulars per a fer-hi festes i obtenir lucratius ingressos, en algunes zones —el carrer de Tuset i el seu entorn, el carrer de Lincoln o la rodalia del Turó Parc— ha augmentat l’oci nocturn, amb grups d’estrangers que se sumen als sorolls i l’incivisme habitual dels barcelonins…
Malgrat que la problemàtica a Sant Gervasi-Galvany encara no és la més preocupant de la ciutat, cada vegada s’hi acosta més. Convé, doncs, prevenció. Per això, em permeto donar un consell al govern i a l’oposició del Districte en el sentit que es posin d’acord i proposin conjuntament modificar el Pla d’Usos d’algunes zones del barri i que no es concedeixin més llicències de pisos turístics, hotels i residències, locals d’oci nocturn, refugis de prostitució, bars i restaurants o forns i supermercats oberts vint-i-quatre hores. Complicat de fer, oi? Sí, però necessari per a millorar les mancances del passat.
