Opinió
Albert Llobet
Una de les sis prioritats estratègiques de la Comissió Europea (CE) actual (2019-2024) és el que han anomenat el Pacte Verd Europeu. Les paraules utilitzades per la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, en el moment de presentar aquest pla, “moment home a la lluna per a Europa”, són mostra de la importància que se li vol donar.
La pàgina web de la CE diu que aquest pla té com objectiu convertir Europa en el primer continent que tingui un balanç neutral en emissions de gasos d’efecte hivernacle el 2050, desacobli el creixement econòmic de l’ús de recursos desenvolupant les idees de l’economia circular i, finalment, no deixar cap persona ni territori endarrere. Sens dubte, són objectius molt ambiciosos. És per això que el pla ve acompanyat d’una proposta de llei d’àmbit europeu anomenada Llei Climàtica Europea, que haurà de ser aprovada per tots els estats. Aquesta llei no presenta mesures específiques, sinó que és un marc en el qual s’han d’adaptar les legislacions nacionals. L’objectiu de la CE és que aquesta llei s’aprovi durant el 2020. Ara mateix, però, no hi ha un calendari en ferm.
La CE també ha presentat un pressupost per fer possibles aquests objectius. Aquest pressupost hauria d’ajudar a finançar aquesta transformació (90% del pressupost) i també a mitigar l’impacte negatiu en regions amb alta dependència del carbó i l’acer (10%). El pressupost és d’un bilió d’euros distribuïts en 10 anys. Un 50% vindria del pressupost de la Unió, el que representa aproximadament un 30% del pressupost anual ━prenent 2019 com a referència━. Per tant, sobre el paper, una bona part de les inversions de la Unió estaran condicionades al seu impacte ambiental. I això és una bona notícia.
Aquest pla, però, no està exempt de crítiques. Organitzacions com Greenpeace o WWF han declarat que els objectius del pla són insuficients. Associacions d’activistes joves i el grup dels Verds critiquen que els objectius siguin a llarg termini tot i haver declarat l’emergència climàtica. Hi ha, també, crítiques als detalls del pressupost. Per exemple, Iannis Varoufakis, ex-ministre d’economia grec, critica el pressupost per limitat en comparar-lo amb el mobilitzat per rescatar els bancs durant la crisi del 2008: va ser quatre cops més alt. De fet, la mateixa CE va estimar la inversió necessària per assolir els objectius d’emissions entre dues i tres vegades el pressupost del pla. Una altra crítica, resultat d’analitzar el pla en detall, és que la inversió realment nova és molt menor que l’anunciada per la CE. Finalment, hi ha dubtes que el 10% destinat a mitigar l’impacte d’aquest pla en països dependents del carbó i l’acer sigui efectiu. Exemples del passat mostren que els diners que la UE envia a aquests països acaben en mans d’un petit grup de l’elit en lloc d’arribar als seus destinataris.
Aquest pla és conceptualment molt similar al Green New Deal presentat per alguns sectors del partit demòcrata dels EUA. I, per tant, rep les mateixes crítiques que aquests per part dels moviments per al decreixement. Aquests moviments consideren una utopia tecnooptimista desacoblar creixement i impacte ambiental. Posen en dubte també que el manteniment d’un sistema capitalista com l’actual sigui compatible amb l’objectiu de no deixar ningú endarrere.
Tenim sobre la taula un pla amb objectius ambiciosos i que segurament tindria el suport majoritari de la població. Que el tingui per part dels estats es veurà en els propers mesos. Ara s’ha de veure si realment és un pla factible i si els recursos que planeja destinar-hi la CE són suficients per dur-lo a terme. Com a ciutadans, hauríem de fer un esforç per estar informats i desenvolupar mecanismes de pressió. Que aquests plans esdevinguin una realitat o siguin foc d’encenalls polític tindrà un impacte molt important en les nostres vides i, probablement, en la de les generacions futures.
