29.6 C
Sant Gervasi
| Dilluns 04 de juliol de 2022 |
Publicitat

El pantà de Vallvidrera o el passeig dels plàtans

Sota la presa del pantà de Vallvidrera davalla un antic sender flanquejat per un conjunt colossal de plàtans centenaris

Publicitat

Explorar El Jardí

Maria Josep Tort

Situat al bell mig del Parc Natural de Collserola, el pantà de Vallvidrera constitueix un espai únic i excepcional. La proximitat amb la metròpoli barcelonina, els seus valors ambientals i culturals i, la història que atresora, conformen un escenari d’un atractiu incontestable que ens permet aprendre, gaudir en plenitud de la natura i reflexionar sobre les bones pràctiques en l’ús lúdic de l’indret.

El pantà de Vallvidrera va ser projectat per l’arquitecte Elies Rogent, i es va construir entre els anys 1850 i 1860 amb l’objectiu de proveir d’aigua la vila de Sarrià. La presa, d’arc de gravetat construïda amb maó, constitueix una obra única de l’enginyeria hidràulica. L’aigua baixava canalitzada pel túnel de la Mina Grott, de gairebé 1,5 km fins al nivell de l’actual estació del funicular de Vallvidrera. La regulació de la presa es feia des de la casa del guarda, avui reconvertida en centre d’interpretació del pantà.

Plàtans al pantà de Vallvidrera © M. Josep Tort
Publicitat

En paral·lel un jove enginyer,  Carles Emili Muntanyès, presentà un agosarat projecte per a construir un carrilet elèctric dins el túnel de la Mina Grott, per facilitar l’accés dels barcelonins a l’espai natural del pantà, on estava previst construir un parc d’atraccions, el Lake Valley Park. El 13 de juny del 1908 es fa el primer viatge inaugural, amb un vagó amb capacitat per a 36 persones dins un túnel engalanat amb llumetes de colors. El projecte va tenir un èxit impressionant, però va durar poc a causa de la competència exercida pel Parc d’Atraccions Tibidabo i l’empresa explotadora del tren de Sarrià. Posteriorment es va utilitzar per al transport de treballadors i materials, en la construcció dels túnels dels Ferrocarrils.

El pantà en l’oblit

L’abastament d’aigua a Sarrià va durar fins a l’any 1927, però va seguir proveint aigua a altres poblacions del Vallès. A partir dels anys seixanta, s’inicia una fase d’abandonament total i la vegetació i els sediments s’apoderen de la llera del pantà, convertint-lo en un erm. No és fins al 1999 que s’engega un pla integral de sanejament i recuperació de la fauna i la flora autòctones, que permet progressivament la regeneració del biòtop.

Hidrologia

Publicitat

El pantà està situat a la capçalera de la riera de Vallvidrera, el curs d’aigua més important de Collserola. Neix sota els turons de can Pasqual i can Castellví i recorre 12 km fins a desguassar al Llobregat a prop de Molins de Rei. El pantà només rep l’aigua de pluja que recull de la seva conca, però, a partir de les Planes, la depuradora de Vallvidrera saneja les aigües residuals dels nuclis de població propers i les retorna a la riera, aconseguint així, un cabal permanent. El volum d’aigua del pantà resta a la sort de les precipitacions i l’evaporació.

Els boscos de ribera

Els boscos de ribera van resseguint les vores dels corrents d’aigua i es caracteritzen per acollir una gran diversitat de flora i fauna. Tenen un paper cabdal en la regulació hidrològica i en el manteniment de la biodiversitat, ja que esmorteeixen les riuades, estabilitzen els marges, regulen el grau d’insolació de l’aigua, actuen com a corredors biològics, refugi d’animals i plantes i font d’aliment.

La vegetació de ribera comprèn un conjunt d’espècies molt dependents de l’aigua que són majoritàriament de fulla caduca o anuals. Els arbres més comuns són els pollancres, els àlbers, els oms, els verns, els salzes i els freixes i entre els arbusts i herbes destaquem el saüc, els salzes, l’avellaner, les lianes, el canyís, les falgueres, etcètera.

Plàtans al pantà de Vallvidrera © M. Josep Tort

Els ecosistemes de ribera són els més amenaçats del món a causa de la interacció constant de l’home. La seva fragilitat és extrema, però alhora, la seva recuperació es pot produir en poc temps. Un bosc cremat o talat pot tardar un segle a recuperar-se i, un riu es pot rehabilitar amb certa rapidesa si deixem d’abocar contaminants i mantenim el seu cabal.

El jardí del pantà de Vallvidrera: el passeig dels plàtans

Un passeig al voltant del pantà de Vallvidrera ens permet conèixer la flora autòctona de Collserola amb els seus ombrívols alzinars esquitxats de roures, pins i altres espècies arbustives. Al llindar del pantà la vegetació de ribera és escassa. Alguns bonics lliris grocs afloren només en primaveres d’abundants precipitacions. Els períodes de sequera extrema, que malauradament sovintegen, deixen el pantà eixut de vida.

Sota la presa davalla un antic sender flanquejat per un conjunt colossal de plàtans centenaris que s’arrengleren a banda i banda de la riera de desguàs de la presa. Un passeig preciós que es va enjardinar quan aquest indret es convertí en una àrea recreativa pels barcelonins que pujaven amb el trenet de la Mina Grott.

Plàtans al pantà de Vallvidrera © M. Josep Tort

Els 24 plàtans que conformen el passeig, són arbres corpulents, esponerosos i altíssims, amb múltiples branques que s’enfilen rectilínies ben amunt sobrepassant els 30 metres d’altura. Els perímetres d’aquests plàtans centenaris oscil·len entre els 2,50 m i els gairebé 4 metres.

El plàtan és un arbre de fulla caduca caracteritzat per tenir una escorça d’aspecte clapejat inconfusible, amb plaques irregulars de color verdós i ocre que es desprenen a la maturitat. Les fulles, amb cinc lòbuls punxeguts i un pecíol molt llarg, són grans i cauen a la tardor generant gruixudes catifes de fullaraca. Els fruits són molt petits i estan reunits en boles piloses d’uns 4 centímetres de diàmetre.

Plàtans al pantà de Vallvidrera © M. Josep Tort

És una espècie d’origen oriental, però la podem trobar en estat espontani. Es cultiva àmpliament com arbre d’ombra per vestir parcs i jardins de moltes ciutats i també com arbre d’alineació en molts carrers i avingudes per la seva resistència a la contaminació. Es fan plantacions a gran escala per a l’explotació de la seva fusta que s’utilitza en múltiples aplicacions.

El gratapalles

Enric Capdevila

El gratapalles (Emberiza cirlus) és un ocell de la zona de la Mediterrània, de la família dels emberízids, resident comú per tot el territori català a excepció de les zones muntanyenques dels Pirineus i Prepirineus; més abundant durant l’hivern amb l’arribada d’individus provinents del nord. És un ocell associat a espais oberts i terrenys agrícoles, amb taques de vegetació arbustiva o arbòria on refugiar-se i construir el niu. Per aquest motiu a Barcelona es troba, de forma escassa, a la perifèria de Collserola, a llocs com l’Arrabassada, l’observatori Fabra o Sant Pere Màrtir. És un ocell d’uns 16 cm amb el dors de color bru i groc per sota, i amb el carpó verd olivaci. El mascle, en època reproductora, té una identificativa gola negra i una franja negra al cap, que destaquen sobre el color groc. Les femelles i els joves tenen un plomatge més apagat. És un ocell granívor, per tant amb un bec triangular i robust, que s’alimenta de llavors, baies i grau, i que afegeix insectes durant l’època de nidificació per a alimentar a les cries. La femella fa un voluminós niu d’herbes i arrels amb molsa, d’aspecte desordenat, sempre a prop del sòl. El nom li ve del fet que l’aliment preferit dels gratapalles són les restes de gra que s’amaguen a les bales de palla.

Dita: Ocell espigoler, lluny del meu graner

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.