Cultura
Roser Díaz
Tots ens vam encuriosir amb el títol de l’obra. I més ara que sembla que el fet de crear i descrear ha arribat al món de l’art. Aquesta vegada el tema era molt diferent. La crema de quadres va ser una qüestió d’honor, de dignitat i de rebel·lió personal davant una injustícia. Però, quina era aquesta història?
A l’Institut Francès del carrer Moià ens vam aplegar un bon grup de gent al voltant del familiar del protagonista del llibre i autor Francesc Marco-Palau, qui ens va fer la seva presentació envoltat per Màrius Serra, escriptor i autor del pròleg; Josep Andreu, alcalde de Montblanc, qui va conèixer personalment al pintor; Josep Maria Pujals, exconseller de Cultura i estudiós de l’obra de Palau Ferré; i Mònica Morros, politòloga i moderadora de la taula de presentació.
Segons Màrius Serra, l’anagrama (és a dir, joc amb les lletres d’una paraula que també pot tenir un sentit premonitori o màgic) de Maties Palau Ferré podria ser “Estima Lapau Refer”: si reordenem les lletres ens queda “Estima Refer La Pau”, i res més adient per presentar-nos a un pintor, escultor i ceramista, nascut a Montblanc l’any 1921 i que representa un dels millors exponents de l’art català de la segona meitat del segle XX. Definit com a “glocal” (persona del món global) i arrelat a la seva terra (local), Palau Ferré era un home que dins de la foscor de l’art de la postguerra va marxar a París, on es va relacionar amb la cultura europea d’avantguarda, que va importar cap al seu Montblanc natal. Quan als anys seixanta torna de França, signa uns contractes a canvi d’unes terres, i aquí comencen els problemes. És la lluita entre el sentiment artístic i la legislació artística, entre el cor i la raó. El plet arriba al Tribunal Suprem i aquest dictamina en contra de Palau Ferré. La sentència: pintar i donar 46 metres de teles al marxant. L’artista se sent enganyat, i per rebel·lia crema una bona part de la seva obra pictòrica.
El seu estil, influenciat per l’art romànic, d’on surten els grans ulls de les seves escultures o els colors plans vermells i verds, s’entrellaça amb el món franciscà tancat a la terra que estima, però obert al món picassià i postcubista. El resultat, un artista complet, molt ben documentant i amb molta força personal. Avui en dia retrobareu les seves obres en alguns museus i a la seva casa pairal de Montblanc.
La vida tan peculiar d’un home universal que us aproparà a l’art català de la fi del segle XX, on pàtria, color, neguit i honor s’entrellacen, la podreu llegir en el recull que ens ofereix el seu nebot a l’assaig biogràfic de Maties Palau Ferré: El pintor que cremava els seus quadres. Un llibre diferent per a aquest Sant Jordi tan proper.
