‘El pintor que cremava els seus quadres’, de Francesc Marco-Palau

Un llibre sobre l'artista Maties Palau Ferré que ens apropa a l'art català de la fi del segle XX, on pàtria, color, neguit i honor s'entrellacen

Roser Díaz Martin
Vaig cursar els meus estudis a les Teresianes del carrer Ganduxer i he viscut tota la vida al barri. Vaig llicenciar-me en Geografia i Història a la Universitat de Barcelona i tinc el curs d’adaptació pedagògica. He treballat durant 32 anys en el món de les mudances, on encara soc comercial. M’agrada la poesia i l’any 2009 vaig publicar el poemari Por tísoy, sé túpor mi. He guanyat diversos Jocs Florals, i el juny del 2018 vaig obtenir el segon grau de xinès per la Universitat de Pequín. També em dedico a fer estudis històrics d’edificis de Barcelona per presentar a l’Ajuntament. I com no, col·laboro amb El Jardí des del juny del primer any que va sortir.
- Publicitat -

Cultura

Roser Díaz

Tots ens vam encuriosir amb el títol de l’obra. I més ara que sembla que el fet de crear i descrear ha arribat al món de l’art. Aquesta vegada el tema era molt diferent. La crema de quadres va ser una qüestió d’honor, de dignitat i de rebel·lió personal davant una injustícia. Però, quina era aquesta història?

A l’Institut Francès del carrer Moià ens vam aplegar un bon grup de gent al voltant del familiar del protagonista del llibre i autor Francesc Marco-Palau, qui ens va fer la seva presentació envoltat per Màrius Serra, escriptor i autor del pròleg; Josep Andreu, alcalde de Montblanc, qui va conèixer personalment al pintor; Josep Maria Pujals, exconseller de Cultura i estudiós de l’obra de Palau Ferré; i Mònica Morros, politòloga i moderadora de la taula de presentació.

Segons Màrius Serra, l’anagrama (és a dir, joc amb les lletres d’una paraula que també pot tenir un sentit premonitori o màgic) de Maties Palau Ferré podria ser “Estima Lapau Refer”: si reordenem les lletres ens queda “Estima Refer La Pau”, i res més adient per presentar-nos a un pintor, escultor i ceramista, nascut a Montblanc l’any 1921 i que representa un dels millors exponents de l’art català de la segona meitat del segle XX. Definit com a “glocal” (persona del món global) i arrelat a la seva terra (local), Palau Ferré era un home que dins de la foscor de l’art de la postguerra va marxar a París, on es va relacionar amb la cultura europea d’avantguarda, que va importar cap al seu Montblanc natal. Quan als anys seixanta torna de França, signa uns contractes a canvi d’unes terres, i aquí comencen els problemes. És la lluita entre el sentiment artístic i la legislació artística, entre el cor i la raó. El plet arriba al Tribunal Suprem i aquest dictamina en contra de Palau Ferré. La sentència: pintar i donar 46 metres de teles al marxant. L’artista se sent enganyat, i per rebel·lia crema una bona part de la seva obra pictòrica.

El seu estil, influenciat per l’art romànic, d’on surten els grans ulls de les seves escultures o els colors plans vermells i verds, s’entrellaça amb el món franciscà tancat a la terra que estima, però obert al món picassià i postcubista. El resultat, un artista complet, molt ben documentant i amb molta força personal. Avui en dia retrobareu les seves obres en alguns museus i a la seva casa pairal de Montblanc.

La vida tan peculiar d’un home universal que us aproparà a l’art català de la fi del segle XX, on pàtria, color, neguit i honor s’entrellacen, la podreu llegir en el recull que ens ofereix el seu nebot a l’assaig biogràfic de Maties Palau Ferré: El pintor que cremava els seus quadres. Un llibre diferent per a aquest Sant Jordi tan proper.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

post_excerpt; if(!empty($get_description)){ echo ''; } ?>