lletres
Maria Rosa Godes
Vingué de l’Orient.
— Com els Reis de la meva infantesa –vaig pensar.
Morè, de cabells llisos, negres com la tinta xinesa, els ulls ametllats, enigmàtics, profunds, molt bonics.
— Sembla el protagonista de L’últim Emperador de Bertolucci —vaig tornar a pensar.
I així era.
Un dia em demanà un bes i jo li vaig dir que sí.
Em digué que era casat. I jo ja ho sabia. Que jo tenia vint anys i ell em doblava l’edat. I jo ja ho sabia. Que havia vingut al meu país per una temporada no massa llarga i un dia marxaria per sempre més. I jo ja ho sabia. Que malgrat tot, mai, mai em deixaria d’estimar. I jo ja ho sabia.
El que jo no sabia era que de les engrunes d’una taula es pot fer el millor dels festins. El que jo no sabia era que quan l’amor et pren ja tot és una follia. El que jo no sabia era que un home pogués dur dintre el pit tanta tendresa. El que jo no sabia era que els seus besos poguessin ser tan plens de passió i que tota jo fos un tremolor de plaer. El que jo no sabia era que la veu se li aprimés de desig quan em deia a cau d’orella: t’estimo, t’estimo… Fluixet, com un aleteig de papallona. El que jo no sabia era que els dies poguessin ser tan llargs, esperant-lo, i les nits tan curtes, tenint-lo. El que jo no sabia era que el temps i els dies i les estacions passen de pressa, de pressa, com si el cel i la terra s’haguessin fet tan petits com el cel i la terra d’un àbac xinès. La pluja, el sol, el fred, la calor, tot anava i venia sense sentir, i sense sentir ni esperar-ho, com una fiblada d’abella, em va dir que havia arribat ja el dia. El que jo no sabia era que l’abraçada pogués ser tan dolça i els besos més dolços encara mentre ens dèiem adéu.
— T’estimo, t’estimo, t’estimo…
Com un tornaveu ressonaven dins la cambra les paraules que sortien dels nostres llavis com si redoblessin el so milers de vegades.
I com el Reis d’Orient, que porten presents, em deixà dintre les entranyes un plançó. El meu ventre, llis encara, acariciat tantes vegades, aniria creixent, creixent, com la lluna que fa el ple, i aquell dia jo infantaria un fill com una estrella. I ell mai ho sabria.
I el que no sabia era que la nit de la seva marxa, plens tots dos de melangia, quan vaig restar sola, sense ell per sempre, aprendria a plorar les llàgrimes més amargues del món.
Maria Rosa Godes va néixer a Sant Gervasi, Barcelona, el 30 d’octubre de 1933. És filla del gran fotògraf Emili Godes. El Virtèlia va ser la seva escola, i estudià la carrera de piano amb la concertista Maria Carbonell, mentre rebia classes de dibuix a la Llotja. Posteriorment entrà a l’estudi de pintura de Ramon Rogent. La seva formació musical i pictòrica és molt present en la seva manera d’escriure. L’any 1993 va publicar el seu primer llibre de relats, Contrapunts. Cinc anys més tard, l’any 1998 El que jo no sabia i l’any 2005 Color de magrana.
