Cultura
Casa Usher Llibreters
Qui va ser Joe Gould? Va ser l’últim bohemi del Village, títol del qual presumia amb elegància melancòlica. Com a tal, se sentia amb el deure de ser un espectacle en si mateix; no hi havia res casual en la seva persona: era pretesament ridícul, presumptuós, inquisitiu, tafaner, burleta, sarcàstic i groller.
Desprenia la imatge de filòsof gandul que està escrivint un llibre sense forma anomenat Història oral del nostre temps, un manuscrit ingent que consta d’uns nou milions de paraules, totes escrites a mà només llegibles per ell amb la intenció de passar a la posteritat com l’historiador més brillant del segle. En la Història oral recopilava les coses que havia vist i sentit: un text sense forma –no li cal- on s’acumulen converses anotades literalment, biografies, relats, descripcions…
Però la veritable obra literària d’en Joe Gould és la màscara que es construeix, la de l’autor excèntric d’un gran llibre misteriós i inèdit: ell mateix és la seva construcció literària, i Mitchell, que descobreix el secret, assumeix el seu paper, segueix la farsa i escriu els retrats de Gould.
I qui va ser Joseph Mitchell? Va ser un dels principals escriptors americans del segle XX i pare del periodisme actual.
Els dos textos que es reuneixen en el llibre El secret d’en Joe Gould (edicions de 1984, traducció de Griselda Garcia) són dos articles que Mitchell va escriure per a la secció “Perfils” del The New Yorker: el primer, “El Professor Gavina”, es publica el desembre de 1942 i vint-i-dos anys després l’autor torna al mateix personatge, i el setembre de 1964 veurà la llum “El secret d’en Joe Gould”.
Com en Gould, Mitchell, abans d’arribar a Nova York sempre s’havia sentit fora de lloc. Nova York és on els dos se senten com a casa i la mateixa ciutat es converteix en el personatge principal de tota la seva literatura, amb la qual explica coses que passaven desapercebudes a la majoria de gent.
Parlant d’en Gould es va adonar que, en certa manera, escrivia sobre ell mateix: “Sempre tries a algú proper que, fet i fet, acaba fent-te escriure sobre tu mateix”. Així, tant en les autobiografies com en les biografies, igual que en la història, els fets no diuen tant com les paraules i és preferible una bona ficció que una realitat mediocre.
