Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Ocells
Enric Capdevila
El titella (Anthus pratensis) és un petit ocell migrador que cria a la major part de la meitat nord d’Europa i Àsia, i que hiverna al sud d’Europa i d’Àsia i al nord d’Àfrica. A l’hivern és força comú, especialment en els ambients oberts, com prats, jardins o pastures, prop de l’aigua, i més escàs en els de muntanya. Forma part de la família dels motacíl·lids, ocells de mida petita amb les cues llargues, com les cueretes i les piules.
El titella és un ocell de mida petita, mesura uns 15 centímetres. Té un plomatge molt discret, de tons marrons, que mimetitzen amb el terra, i sense cap tret distintiu; això el fa difícil d’identificar i es pot confondre amb la resta d’Anthus que es poden observar a Catalunya: trobat, grasset de muntanya, piula dels arbres i piula gola-roja; tot i que el titella és el més comú. Per identificar-los cal tenir en compte l’època (el titella i la piula gola-roja són migradors i hivernants), i fixar-se en les taques alars i el cant.
El titella té l’esquena de color bru olivaci, amb estries fosques, i el ventre de color blanc brut, ratllat. La cua és llarga i amb les plomes externes blanques. La gorja és blanca, amb una fina bigotera negra. Al cap destaca una franja blanca sobre l’ull, i el bec fi, típic d’insectívor. Les potes són fines, d’un color bru ataronjat, amb ungles molt llargues, sobretot la posterior, llarga i recta. Mascle i femella tenen el mateix plomatge, i els joves, quan arriben a hivernar, tampoc es distingeixen dels adults.
Té hàbits terrestres i gregaris, per això es pot observar sovint per terra i en grup. Es desplaça per terra en cerca d’aliment, rarament es posa en arbres o branques, en canvi, sí que ho fa sobre pedres o protuberàncies del terreny. Picoteja el terra, on cerca petits invertebrats, sobretot mosques, mosquits i escarabats, i llavors. Té un vol lent i ondulat, sacseja les ales de forma alterna.
Té un cant característic i repetitiu, que a l’hivern usa poc, on repeteix les síl·labes bis-bis-sit, i d’aquí el nom en castellà de bisbita. En vol realitza un cant en paracaigudes, les notes són dèbils quan s’eleva i més accelerades i fortes quan baixa.
Dita: Quan l’octubre és acabat, tots els ocells d’hivern ja són arribats
