El Racó del Veïnat
Roser Díaz
El cel vestit de dol
acomiada els estels que s’esmorteixen.
La lluna encara es reflecteix al llac
com l’argent blau ple de fredor.
Les ombres, sigil·loses, regnen.
Clarobscur, les ordes de la llum avancen.
Els ocells refilen i volen
mentre bateguen, escadusseres, les ales de la nit.
A poc a poc, el sol, majestuós, dominant,
empenya els parracs d’ombra.
Seu al tron del foc i la calor,
vestint al parc amb la catifa d’or i sang.
Els arbres més vells suen llàgrimes de set,
enyorant aquell núvol vespertí del mes de maig,
i com en una illa prohibida i desitjada
els oasis d’ombra s’omplen de vida,
guardant l’alè joiós de la primavera.
