El Racó del Veïnat
Anna Rodríguez Camón
El valor de l’amistat és incalculable. Els bons amics sempre hi són, no importa el temps que faci que no els veus, quan els tornes a veure sembla que el temps no hagi passat. Si són amics de la infància, quan te’ls mires encara semblen petits, i tu també, perquè el teu interior en realitat no ha canviat, potser de fora t’has envellit, normal, però per dintre ets el mateix. Si són amics d’una altra etapa de la vida, de l’institut per exemple, quan els veus, revius els moments de l’institut: les festes, els estudis , els primers amors….. De vegades són d’altres etapes: l’etapa mística i religiosa, l’etapa teatrera, l’etapa de nuviatge…He arribat a la conclusió que tot a la vida són etapes.
Però amb qui mantinc els llaços més forts és amb els amics de la infància. El meu millor amic de la infància, l’Alex, va morir aquest any. Va ser dur i trist alhora. Ens coneixíem des que teníem vuit anys. Ell va ser el meu consol i jo el seu, en moments difícils de la nostra adolescència. De seguida ens vam fer amics: rèiem, parlàvem i ens explicàvem coses que ningú sabia. Semblava el meu germà més que un amic.
Aquest mes de gener de 2020 l’Alex ens va deixar. El gran enemic anomenat Càncer, se’l va emportar per sempre. Bé, per sempre no, perquè en el meu pensament sempre perdurarà el seu record, encara que ja no hi sigui. Recordo el darrer dia que el vaig anar a veure a l’hospital. Era el 18 de desembre de 2019, me’l mirava amb tristesa perquè sabia que el seu temps s’acabava, irremeiablement. Ell em va mirar i em va dir: “Anna, no estiguis trista. Ja sabíem com acabaria la pel·lícula, sabíem que el final del meu camí era aquest, ens ho havien dit els metges i jo n’era molt conscient.” L’Alex tenia una gran acceptació de la seva malaltia i de la mort, ho acceptava molt millor que les persones que l’envoltàvem, i això em resultava sorprenent. Mai va deixar de sorprendre’m.
El meu millor amic em va ensenyar moltes coses, però les més importants van ser: el valor de l’amistat, el poder gaudir de la vida al màxim, fins i tot en la malaltia. I finalment, el valor de mirar a la mort de front i esperar-la amb la preparació absoluta per traspassar a l’altra banda. Quantes vegades durant aquesta pandèmia he pensat…. tant de bo tothom tingués la seva preparació per acceptar la mort. Poques persones he conegut com ell, per no dir-ne cap. Ningú tan valent, tan optimista i amb les idees tan clares com tenia ell. Era una persona que sabia gairebé el que pensava l’altre, només en mirar-li als ulls, es podria dir que era molt intuïtiu.
Algunes amistats deixen empremta per sempre. Són especials, ens marquen molt perquè aprenem molt d’elles, perquè ens són familiars des de l’inici, com si les coneguéssim de tota la vida, i perquè sempre que les necessitem, hi són. Però per estar a l’altura d’aquestes amistats cal correspondre de la mateixa manera, ser-hi present sempre que faci falta i ajudar-se amb tot el que sigui possible. I no tothom té el valor de l’amistat en el mateix ordre de prioritats.
Aquests dies de confinament m’ha agradat mantenir el contacte amb amics i familiars, mitjançant trucades o missatges, per tal de ser-hi a prop. Crec que és important que la gent no se senti sola en aquests moments. Els amics s’han de cuidar, que se n’adonin que te’n recordes. Perquè les bones amistats, si es cuiden, són per sempre.
Dedicat a l’Alex Bernat
