23.3 C
Sant Gervasi
| Dimarts 28 de setembre de 2021 |
Publicitat

Els bancs dels carrers i places van molt buscats

"No podem deixar de fer el que fa molt de temps que és un costum, com ara prendre el cafè diari, encara que sigui en unes pèssimes condicions"

Publicitat
Publicitat

El Racó del Veïnat

Joaquim Ros i Saqués

Suposo que molts us hi heu fixat. Sobretot en unes hores determinades, que jo fixaria des de dos quarts de deu a les dotze del migdia, i de dos quars de quatre fins a les cinc de la tarda, o una mica més i tot: és quan hi ha una mica de overbooking a molts bancs públics dels nostres barris. És ara, i sobretot en aquestes bandes horàries, quan trobem a faltar que n’hi hagin mes. 

I és que aquestes són les franges en què cerquem els bancs, seients o el que sigui per prendre el cafè després d’adquirir-lo en una cafeteria o bar, i hem de sortir de l’establiment per consumir-lo. Si et fas el despistat i comences a fer la ingesta a la barra, t’acostumen a demanar amablement que surtis de l’establiment. No hi ha cap dubte sobre la responsabilitat dels professionals d’empreses de serveis.

La cosa es complica un xic quan, a més, hi ha un petit entrepà a o alguna pasta. Et falten mans, i és quan, desesperadament, corres al primer banc que hi ha abans que no l’ocupi alguna altra persona, amb el perill de vessar el contingut del que portes. Llavors seus, el deixes en el mateix seient i fas la consumició ràpida en no gaires bones condicions, però aconsegueixes portar a terme el ritual  des de fa prou dies. Per cert, molts ho aprofiten per mirar el mòbil… almenys estan asseguts. Fixeu-vos que, al costat de molts bancs, hi ha bassals de cafè amb llet, i no cal explicar per què, en tant que la incomoditat és palesa. 

En aquest aspecte voldria destacar un petit detall, però no menor, i és el fet que tots els consumibles acostumen a ser majoritàriament sostenibles. El got de cartró del cafè, la cullereta de fusta, el tovalló de paper reciclable… L’únic que, a cops, no està en la línia és el ‘sobret’ de sucre, que encara molts cops és de plàstic i no de paper com el “bru”, i això és molt positiu. Això comporta la derivada que aquests dies les papereres dels carrers i places estan més plenes que de costum. 

Crec que aquestes quotidianes històries tenen un parell d’explicacions com a mínim. La primera és que no podem deixar de fer el que fa molt de temps que és un costum, com ara prendre el cafè diari, encara que sigui en unes pèssimes condicions. I la segona, també plausible, és el nostre reconeixement a uns negocis que ho estan passant molt malament. Malgrat aquest petit esforç, segur que és del tot insuficient, i molts negocis estan agonitzant. És el preu per les normatives imposades per les administracions per la covid-19, però també hi ha un percentatge de falta de planificació i claredat en les mesures que s’estableixen, molts cops de manera prou precipitada. Tampoc sé si es pot fet millor, però la percepció de la gent va una mica en aquest sentit. 

Una de les moltes observacions diàries que podem fer és que alguna cosa en les nostres ciutats i pobles ha canviat. N’hi ha moltes més, com poden ser les llargues cues a moltes botigues. La capacitat de les tendes és limitada i cal fer cua a molts llocs. “Vostè es el darrer?”, és la pregunta més repetida quan arribes davant de la filera. A cops, també he observat més d’una discussió de si algú es cola i se salta la cua. Llavors, hom diu la seva i de vegades es perden un xic les formes. “Humans tanmateix”, escrivia en Jordi Llimona. Això sí, sempre surt el més educat, que demana calma i aconsegueix que la gent no s’esvaloti mes.

Segurament, quan retrobem la normalitat, amb prou rapidesa oblidarem tot l’esmentat i quedarà com a anècdota d’un temps i d’un món que ens ha fet aterrar en uns costums que no teníem pas previstes i hem respost com millor hem sabut i pogut. Potser només la gent més gran, que dubto que prenguin cafè en aquestes condicions, ho havien viscut en la postguerra, quan hi havia cartilla de racionamiento”, en tant que era habitual fer llargues cues per emportar-se alguna cosa per menjar a casa.

En podríem trobar moltes més, d’observacions. Les esmentades són les més visibles en el món de les anècdotes, però crec que és de justícia el reconeixement del patiment de moltes famílies que, o bé s’han quedat sense feina i veuran disminuir els seus ingressos a curt termini, o molt més greu, que han perdut algú molt proper, amb l’afegit que no se n’han pogut acomiadar. Vagi per tots ells la mostra més profunda de respecte, consideració i estima.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.