Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Al barri de Pedralbes, a la cruïlla entre els carrers de can Mora, Elisenda de Pinós i Monestir, trobem una petita plaça circular encantadora, un racó únic que molts sarrianencs han freqüentat pel seu singular encanteri. Fa temps, una bonica escultura d’una dona ajaguda sobre les seves cames presidia l’indret, però malauradament no sabem quin va ser el seu destí. La plaça està dedicada al rei Jaume II que es va casar amb Elisenda de Montcada, que és qui va encarregar la construcció del monestir de Pedralbes durant el segle XIV, un dels millors exemples del gòtic català.
La plaça, sense cap element transitable, està entapissada per una catifa de gespa molsuda molt resistent. L’estrat arbustiu està dominat per un conjunt de margallons esponerosos i xiprers de mata baixa. Un gran pi blanc s’enlaira per sobre els edificis adjacents i un bellaombra es sustenta sobre la seva esparsa i recargolada soca, apta per enfilar-s’hi la canalla. Un conjunt d’àlbers, amb les seves platejades fulles a ple sol, i una xicranda, constitueixen les diferents espècies d’aquest petit jardí romàntic.
La xicranda
La xicranda (Jacaranda mimosifolia) és un arbre que enamora. La seva espectacular floració de color blau violeta il·lumina alguns jardins, places i carrers de Barcelona. És un dels primers arbres a florir a la primavera abans que surtin les fulles i un dels que presenta una gran densitat floral que envaeix el conjunt de la capçada. La xicranda marca l’inici de la primavera.
Origen i distribució
És una espècie originària de l’Amèrica tropical. És autòctona al nord de l’Argentina, el Brasil i Bolívia. La seva cridanera floració i la resistència a la contaminació n’ha determinat l’expansió com a arbre ornamental a moltes ciutats del món. Avui dia podem dir que és un arbre habitual en el paisatge urbà. La ciutat sud-africana de Pretòria és coneguda popularment amb el nom de Jacaranda City, per la quantitat d’espècies presents als seus carrers i places.
Descripció
La xicranda, anomenada en castellà jacaranda o palisandro, és un arbre de fulla caduca que pot atènyer els 15 m d’alçària. La capçada és estesa en forma habitualment de para-sol. Es confon amb les mimoses pel seu fullatge d’aspecte plomós. Les fulles, oposades, compostes i bipinnades, són molt grans i poden mesurar 50 cm de longitud. Les flors, en forma de campana i d’aspecte sedós, s’agrupen en nombroses inflorescències anomenades panícules. Els fruits són càpsules molt singulars, ja que recorden les castanyoles. Són llenyoses, arrodonides i aplanades lateralment d’uns 6 cm de diàmetre, amb marges sovint ondulats. S’obren en dues valves i alliberen una gran quantitat de llavors petites, aplanades en forma de cor i amb unes ales membranoses que els permet una disseminació efectiva a través del vent. Part del fruit persisteix molt de temps dalt de l’arbre, de tal manera que el podem observar durant totes les estacions. El tronc és llis en els exemplars joves i s’esquerda i es fa aspre amb els anys.
Ecologia
Com arbre tropical, la xicranda no resisteix les glaçades ni els ambients eixuts, però la seva gran capacitat d’adaptació als ambients urbans ha permès una àmplia expansió arreu del món com a arbre ornamental. Tanmateix, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura l’ha qualificat d’espècie vulnerable en el seu hàbitat natural.
Usos
La fusta de color crema rosat és dura, resistent i molt aromàtica i fàcil de treballar, i permet aconseguir un poliment molt apreciat, per la qual cosa s’utilitza en ebenisteria per fer laminats, mobles i decoracions d’interiors de cases i cotxes de luxe. Els fruits secs en forma de castanyola s’utilitzen massivament en artesania i floristeria: clauers, penjolls, arracades, collarets, etc.
L’abellerol
Enric Capdevila
L’abellerol (Merops apiaster) és un ocell estival molt vistós i acolorit de la família dels meròpids, emparentat amb les puputs i els gaigs. Pot arribar a mesurar 30 cm. La part superior del seu plomatge és groga, marronosa i verdosa, i la part inferior més blavosa; destaca la gola groga, delimitada per una línia inferior i antifaç negre. L’iris és de color vermell. El seu hàbitat són els espais oberts amb poc arbrat. Fa el niu, en solitari o preferentment en colònies, excavant un cau en talussos terrosos o sorrencs a prop de zones humides. Això el limita força a l’hora de criar, i per això ho fa en zones molt concretes de Collserola. Durant aquest confinament hem pogut sentir el seu característic reclam, que emet sobretot mentre vola i que es podia sentir a molta distància, mentre creuava volant Barcelona. El seu nom prové de la seva predilecció pels insectes amb fibló, especialment les vespes i les abelles (apis = abella en llatí), que caça en ple vol, amb el seu bec llarg i precís. Les caça pel darrere i se les emporta a una perxa, on les mata i els extreu l’esperó amb cops a l’abdomen o fregant-les amb una superfície dura, acció que fa amb els ulls tancats per no esquitxar-se de verí. No desperten la simpatia dels apicultors perquè a l’època de cria poden arribar a capturar unes 400 abelles diàries (imaginem-nos si alguna d’aquestes és una reina i el rusc es queda sense…). A finals d’agost i principis de setembre, els individus joves ja estan completament formats, i és aleshores quan la colònia sencera emprèn el vol de tornada a l’Àfrica.
Dites: L’abellerol menja set vespres cada vol.
