Explorar El Jardí
M. Josep Tort
El recinte de Torre Girona constitueix una àrea verda de gran importància ecològica per la presència estable d’aigua que permet acollir una gran diversitat d’espècies. Una joia única com a parc forestal, refugi de biodiversitat, espai de memòria històrica i com a centre avançat d’alta tecnologia computacional.
Història
La finca Torre Girona va ser la residència d’estiueig de família del banquer i polític català Manuel Girona i Agrafel (1817-1905). A principis del segle XIX van comprar un conjunt de terrenys agrícoles a Sarrià (avui pertanyents al districte de les Corts) i, van encomanar a l’arquitecte Oriol Mestres la construcció de la Torre Girona que data de l’any 1860. La sumptuosa casa, d’estil neoclàssic estava envoltada d’uns jardins d’unes tres hectàrees de superfície, que es van dissenyar imitant els jardins romàntics que estaven de moda a tot Europa. Contenien un estany amb un molí de vent, pavellons xinesos i un gran nombre d’escultures i peces decoratives. Cap al 1940 es va construir una gran capella d’estil classicista flanquejada per dos esvelts campanars.
Anys després, la Torre va ser ocupada pel col·legi de monges de l’Assumpció i més tard per l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de la UPC. Actualment, acull el Rectorat de la UPC i el Barcelona Supercomputing Center (BSC) que allotja, a la capella dessacralitzada, el supercomputador Mare Nostrum 4 que desenvolupa projectes d’investigació sobre el genoma humà i el disseny de nous medicaments, entre altres.
L’abril de 2019, la UPC i l’Ajuntament de Barcelona van signar un acord de cessió dels jardins amb l’objectiu de crear un parc urbà gestionat per l’entitat pública, que regula els usos del jardí i la conservació de la flora i fauna existents.
Els jardins
Es van dissenyar emulant els jardins europeus d’estil romàntic i classicista, amb l’aigua com a element protagonista. Al costat de la casa es va construir un gran estany d’aparença natural, amb un embarcador i un preciós mirador que, avui dia, segueix captivant totes les mirades. El jardí constituïa un veritable parc temàtic, amb barquetes i atraccions de tota mena que feia les delícies de petits i grans. La família l’anomenava el parque.
En el decurs del temps, aquest jardí històric ha patit un progressiu deteriorament que ha desdibuixat part del seu glamur original, quan era un jardí sumptuós, perfectament calculat i que contenia una gran quantitat d’elements decoratius i espais delicadament enjardinats que embellien cada racó. L’abandonament i la progressiva invasió d’espècies autòctones ha transformat aquell jardí ostentós en un parc, eminentment forestal, que conviu amb algunes espècies ornamentals disperses.
La vegetació
El conjunt d’enjardinaments de la Torre Girona conté espais boscosos molt atapeïts, antics passeigs amb cirerers i xiprers arrenglerats, enjardinaments al costat de l’estany i les edificacions, i grans arbres catalogats que testimonien la història d’aquest indret extraordinari.
El jardí forestal
Limita amb el carrer Jordi Girona i constitueix un espai boscós, frondós i assilvestrat, solcat per alguns camins de petits còdols i corriols embardissats. La vegetació està constituïda per una barreja d’espècies autòctones i ornamentals pròpies dels jardins clàssics com les fotínies, els pitòspors, els til·lers, els còculs, les troanes i els cedres, l’abundància dels quals és remarcable. Les espècies mediterrànies estan representades pels pins, les alzines, el llentiscle, l’aladern i el marfull, entre altres. En alguns sectors el sotabosc és impenetrable a causa del garbuix de lianes que s’entortolliguen amb el galzeran i l’esparreguera.
L’estany
Constitueix el centre neuràlgic dels jardins de Torre Girona, un refugi destacat de biodiversitat que atrau moltíssimes espècies. La comunitat d’ànecs que hi viuen s’ha engrandit amb l’arribada espontània d’oques comunes (Anser anser) que cohabiten en perfecta harmonia. Un fet gratament esperançador dins la metròpoli barcelonina.
La UPC ha endegat un pla de protecció de la biodiversitat, amb l’ajuda de diverses institucions, que intentaran sumar esforços per a protegir la flora i fauna dels jardins, promovent la recuperació dels invertebrats aquàtics i els amfibis, la conservació dels esquirols i ratpenats i l’eliminació d’espècies invasores. L’estany està envoltat majoritàriament d’arbres de fulla perenne com les alzines els pins els xiprers i les troanes, que s’emmirallen sobre l’aigua. Alguns margallons i fulles d’acant entapissen alguns racons de la ribera del llac.
El passeig dels tarongers de Louisiana
Sota la part baixa de l’estany, al límit amb el carrer Jordi Girona, es dibuixa un passeig una mica emboscat flanquejat per un conjunt de vells tarongers de Louisiana (Maclura pomífera), una espècie originària d’Arkansas, poc coneguda però molt singular per la seva raresa.
Els arbres catalogats
La llarga història que atresora Torre Girona queda palesa en l’extraordinari conjunt d’arbres centenaris que hi habiten. Uns exemplars colossals, que han estat testimonis de la crònica de més de cent anys d’història d’aquest indret. Hi ha quatre arbres d’interès local catalogats: dos pins pinyoners (Pinus pinea) majestuosos, un pi blanc (Pinus halepensis) que s’enfila al costat del mirador de l’estany i un arbre ampolla molt robust (Brachychiton populneus) que queda mig amagat dins la boscúria. També cal esmentar una olivera trasplantada i un cedre centenari com exemplars destacables.
La gavina riallera
Enric Capdevila
La gavina vulgar o gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus o Larus ridibundus), de la família dels làrids, és la gavina més comuna de les nostres costes durant els mesos freds, on arriba de tot Europa sobretot a partir d’octubre, multiplicant per 100 el nombre de les residents. A Barcelona durant l’any hi podem veure quatre gavines més: el gavià argentat o gavina de potes grogues (la més comuna), la gavina corsa, la gavina capnegre i el gavià fosc.
La gavina riallera és una gavina mitjana d’uns 60 centímetres, de color blanc amb les ales gris perla i amb la punta negra. Té les potes d’un vermell ataronjat i el bec vermell negrós. A l’estiu té el cap de color marró fosc xocolata, amb una estreta orla blanca envoltant-li l’ull, però a l’hivern, el cap és blanc amb unes taques fosques a la zona auricular. Se la pot confondre amb la capnegre, però aquesta última no té les rectrius de les ales negres sinó totalment blanques, el bec és més gruixut i les taques del cap són diferents, la seva caputxa és més llarga i les taques hivernals són més àmplies i difuminades.
És una gavina gregària que es mou en grups nombrosos de desenes d’exemplars i sempre en hàbitats vinculats a l’aigua, on s’alimenta de qualsevol matèria viva que trobi prop de la superfície, des de cuquets i crustacis a peixos petits, i sovint també aprofita deixalles. El nom li ve del seu característic cant, una mena de “kiú kiú”, que sembla que rigui.
El Congrés Ornitològic Internacional (IOC) és la trobada més important d’experts en aus, que se celebra cada quatre anys des del 1884. En aquestes trobades es debaten entre altres aspectes la classificació de les espècies, i al congrés del 2010 a Brasil es va acordar segregar de la família dels làrids -per raons genètiques- les gavines de bec fi com la riallera, i per això va passar del gènere Larus a l’actual Chroicocephalus. El 28è congrés serà del 14 al 20 d’agost a Durban, a Sudàfrica, les inscripcions estan obertes…
La dita: Gavines al port, malament per al pescador
