Els jardins de Vil·la Florida i el ginjoler d’Arimon

explorar el jardí

Maria Josep Tort

ej_vflorida_5_2015-11-19La finca de Vil·la Florida ocupa el conjunt de l’illa que s’inscriu entre els carrers Muntaner, Bisbe Sivilla, Sant Gervasi de Cassoles i Reus i conté un edifici modernista de transició, reconvertit en el 2007 com a centre cívic. La historia de Vil·la Florida, marcada per l’alternança de diferents propietaris i usos, ha estat sempre vinculada a nissagues benestants. El 1768, quan la manava la família de Nicolau Sivilla, la finca va assolir més d’11 hectàrees de superfície de terres de vinya i cereals i a la segona meitat del segle XX va ser, durant 50 anys, l’Escola de Puericultura que encara avui conserva el nom en el capçal de la porta ferrada. Actualment el conjunt s’ha ampliat amb la construcció de la biblioteca pública Joan Maragall que s’ha dissenyat amb criteris d’ecoeficiència i sostenibilitat. L’edifici, parcialment soterrat, té una part de la coberta transitable i l’altra enjardinada amb parterres de vegetació arbustiva i alguna espècie arbòria de notables dimensions com un lledoner situat al costat de les escales mecàniques d’accés.

Els jardins situats a la façana oest del carrer Muntaner i rehabilitats l’any 2005 conserven el “glamur” d’altres temps.

A dalt, palmera washingtònia, a sota lledoner. A la fotografia destacada, l'estany. Fotografies de M. Josep Tort
A dalt, palmera washingtònia, a sota lledoner. A la fotografia destacada, l’estany.
Fotografies de M. Josep Tort

El seu caràcter romàntic d’estil afrancesat els confereix una singularitat especial. Combinen àrees ombrívoles amb altres més assolellades que s’ordenen segons un traçat geomètric que incorpora rampes i escales per salvar el desnivell existent.

Al marge dret de la rampa, es localitza l’àrea més ombrívola del jardí a la qual s’hi accedeix per un camí circular entre una vegetació frondosa dominada per parterres de marfull (Viburnum tinus), lligabosc (Lonicera caprifolium) i heura (Hedera hèlix), i un estrat arbori amb pins (Pinus pinea), troanes (Ligustrum japonicum) i lledoners (Celtis australis) entre altres.

A l’altra banda es dibuixa un jardí de simetria regular, al bell mig del qual hi trobem un estany que esdevé el seu centre neuràlgic, un espai de descans immillorable on la llum, la frescor i la contemplació dels arbres circumdants que s’emmirallen sobre l’aigua ens submergeixen en una vivència de gratificant complaença. Més enllà, una pèrgola on les tiges tortuoses de glicina (Wisteria sinensis) s’emparren entre bigues per crear un espai d’ombra a l’estiu. Una altíssima palmera (Phoenix) i una washingtònia destaquen al pati de sauló al costat de la pèrgola.

Eucaliptus (Eucaliptus globulus)

ej_vflorida_12015-11-19Darrere l’edifici, un magnífic exemplar d’eucaliptus blau, alt i robust, desplega la seva fragància arreu del jardí, a través de les seves aromàtiques fulles. El gènere Eucaliptus compren més de 600 espècies oriündes d’Austràlia, Tasmània i Malàisia, però degut el seu ràpid creixement, s’ha estès a tot el món com a espècie forestal, per aprofitar-ne la fusta com a combustible i la resina, o per fer pasta de paper i mobles de qualitat com l’Eucaliptus diversifolia del qual s’obté l’anomenada caoba vermella.

L’eucaliptus és un arbre sempre verd amb dos tipus de fulla, les joves de forma ovada i les madures en forma de falç. L’escorça es desprèn en forma de tires primes que deixen al descobert una textura llisa i uniforme esquitxada per taques de color. Les flors molt singulars, són unes càpsules amb multitud d’estams de color vermell.

El cultiu intensiu d’aquest arbre empobreix el sol fins a la desertització degut a la seva capacitat il·limitada per captar aigua i a la lentíssima descomposició de les seves fulles. Es considera una espècie invasora i actualment s’està substituint per altres conreus autòctons menys perjudicials.

El Ginjoler del carrer Arimon (Ziziphus jujuba)

ej_arimon_2015-11-19El ginjoler, en castellà ‘azufaifo’, és un arbre de fulla caduca originari de la Xina que s’ha cultivat des de fa segles a la conca mediterrània per la qualitat de la seva fusta i pels seus nutritius fruits. D’escorça clivellada i amb petites fulles ovalades i finament dentades de color verd brillant té tres nervis longitudinals que l’identifiquen. Les flors també menudes se situen a l’extrem d’inflorescències i el fruit, el gínjol, és com una pruna o poma en miniatura amb un sol pinyol, molt ric en sucres mucílags i vitamina C. La fusta s’utilitza per fer instruments musicals de vent com les gralles i tenores.

Aquest ginjoler centenari, que se li atorga una edat aproximada de 150 anys, va estar en perill ja que el 2007 l’Ajuntament va donar llicència a la propietat del solar per a construir-hi un edifici. L’arbre, considerat com un dels més vells d’Europa va permetre catalogar-lo com a arbre d’interès local i després de múltiples lluites veïnals, la propietat va renunciar a executar les obres i es va salvar de l’espoli. Més tard, l’Ajuntament es va quedar amb el solar i va construir un equipament municipal deixant el ginjoler al bell mig d’una plaça pública en la qual hi ha grafiada aquella dita tant verbalitzada que diu: “més content que un gínjol”.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

Raspinell

Enric Capdevila

raspinellEl raspinell (Certhia brachydactyla) és un ocell de l’ordre dels passeriformes força comú, que viu en ambients forestals, i de mida petita, no arriba als 13 cm. Té un plomatge molt críptic, amb un mantell de color bru ratllat fosc i clar, i la part inferior més blanquinosa; té un característic bec fi i corbat, que li serveix per extreure insectes i aràcnids dels intersticis de les escorces dels arbres. És característic el seu comportament cercant insectes enfilant-se en espiral de la part baixa del tronc cap amunt, recolzant-se amb la cua, i canviant d’arbre quan arriba amunt. És un ocell sedentari que nia un parell de cops a l’any en forats i esquerdes de l’escorça d’arbres madurs. A Catalunya tenim una altra espècie de la família dels cèrtids, el raspinell pirinenc, que es diferencia per tenir al ventre una taca marró i per ubicar-se per sobre dels 1.000 metres d’alçada.

La dita: L’ocell matiner, troba el cuc primer

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Fatal error: Uncaught wfWAFStorageFileException: Unable to save temporary file for atomic writing. in /usr/home/diarieljardi.cat/web/wp-content/plugins/wordfence/vendor/wordfence/wf-waf/src/lib/storage/file.php:35 Stack trace: #0 /usr/home/diarieljardi.cat/web/wp-content/plugins/wordfence/vendor/wordfence/wf-waf/src/lib/storage/file.php(659): wfWAFStorageFile::atomicFilePutContents('/usr/home/diari...', 'saveConfig('livewaf') #2 {main} thrown in /usr/home/diarieljardi.cat/web/wp-content/plugins/wordfence/vendor/wordfence/wf-waf/src/lib/storage/file.php on line 35