Explorar El Jardí
M. Josep Tort
En el segle XVII, la finca de Can Ponsic, propietat la família Sarriera i Mercader, tenia una extensió d’unes 50 hectàrees de terres de conreu. L’any 1892, la família Ponsic-Sarriera va encarregar la reforma de l’antiga masia a l’arquitecte August Font, que va canviar-li totalment la fesomia. Avui, aquest palauet d’estil neogòtic està protegit com a bé cultural d’interès local i té un gran jardí d’ús públic, on destaquen alguns arbres i arbredes singulars, com el bosquet de pins blancs que s’enfilen per sobre les edificacions, o el conjunt d’arbres de l’amor que, a la primavera, acoloreixen el jardí amb la seva espectacular floració.
Als dos costats de la façana principal de l’edifici, sobresurten dues torres de secció quadrada, amb miradors rematats per merlets que li atorguen un aspecte de castell fortificat. A la façana posterior s’albira una torreta octogonal, amb un pinacle alt i punxegut i una capella adossada a l’edifici amb vidres emplomats. Més enllà, s’eleva una espectacular torre de planta circular de sis metres de diàmetre que s’enfila fins a les altes capçades dels pins. Uns finestrals neogòtics afegits posteriorment li confereixen un aspecte medieval.
Aquesta torre és molt més antiga que la casa senyorial i constitueix l’element més emblemàtic de Can Ponsic. Es va construir possiblement entre els segles XI i XII, com a torre de vigilància per controlar l’antic camí de Finestrelles, l’anomenat camí Fondo, avui carrer de Domínguez i Miralles. La primera planta s’utilitzava com a magatzem de queviures i, a la segona i tercera s’allotjava el vigilant i la guarnició. Antigament, aquest tipus de torres sovintejaven a la falda de la serralada de Collserola, però avui dia només en queden dos.
La finca de Can Ponsic és de propietat municipal. El darrer descendent de la família Sarriera va vendre les terres a l’Ajuntament de Barcelona i va cedir-li l’edifici, amb l’expressa voluntat que s’utilitzés com a centre d’ensenyament musical. Actualment, el palauet és la seu de la Guàrdia Urbana del districte Sarrià-Sant Gervasi i de l’escola municipal de música de Can Ponsic.
El recinte té dos accessos. L’entrada principal s’inicia a l’avinguda de Josep Vicenç Foix a través d’una llarga i ampla rampa flanquejada per plàtans, lledoners, troanes i altres espècies arbustives. L’altre accés se situa en el carrer d’Enric Giménez, a través d’una obertura des d’on s’albira un dens i compacte conjunt d’espècies arbustives amb alguns arbres, un dels quals destaca per la seva impressionant grandària. Un pi blanc alt i robust, catalogat com arbre d’interès local, amb una altura d’uns 26 metres i una volta de canó de 2,30 metres. La capçada, d’uns 14 metres, de diàmetre és ufanosa i força equilibrada.
Al costat de la façana lateral de l’edifici, orientada a ponent, s’eleva un magnífic xiprer i una palmera. Un camí de sauló ens condueix al gran jardí situat darrere l’edifici. Denses i altes mates de pitòspor i marfull limiten el camí formant un mur vegetal impenetrable. Alguns cedres joves s’arrengleren al marge esquerre del camí, i altres espècies com les iuques, les troanes i uns singulars còculs es concentren dins l’espai boscós que s’estén a l’altra banda.
En arribar al final del camí, se’ns descobreix un espai més obert constituït per un conjunt de pins blancs altíssims, que enlairen les capçades per sobre les edificacions. Alguns xiprers, alzines, llorers i arbres de l’amor conviuen sota l’ombra d’aquests pins. Davant l’escalinata d’accés a l’escola de música s’estén una plaça diàfana, al bell mig de la qual s’albira un element ornamental, possiblement l’antic brollador avui en desús, que devia constituir una peça cabdal en el disseny original del jardí. Tres exemplars de plàtans presideixen aquest espai recollit i l’ombregen a l’estiu amb les seves esponeroses capçades.
Si haguéssim de ressaltar les principals característiques o peculiaritats d’aquest jardí, ben segur que hauríem de fer referència al seu caràcter assilvestrat i també a l’agermanament que es produeix entre els diferents elements verticals, arquitectònics i naturals, que conviuen i dibuixen un paisatge certament estimulant.
Oca vulgar
Enric Capdevila
L’oca vulgar (Anser anser) és un ocell de la família dels anàtids i de l’orde dels anseriformes. És un ocell hivernant regular, que arriba del nord d’Europa buscant zones més temperades. A casa nostra se la pot observar per les zones d’aiguamolls del nostre litoral, com per exemple la zona del Remolar al Prat del Llobregat. A Barcelona hi ha un petita població sedentària naturalitzada de vuit parelles que crien als parcs de la Ciutadella i de Diagonal Mar.
L’oca és un ocell robust que fa uns 75-90 cm de llargada i pesa entre 2 i 5 kg. El seu plomatge és principalment gris i marronós, d’aspecte escamós, que contrasta amb el color blanc pur de la zona anal. Té el bec taronja i les potes roses. S’alimenta de tiges, fulles, arrels i tubercles, de plantes tant terrestres com aquàtiques. Té un vol poderós: vola amb el cap estès, en fileres liderades pels exemplars més veterans, sovint en forma de V. És originària de l’antic Egipte, on les oques eren consagrades al déu de la terra Geb; i on es valoraven com a animals de companyia i de protecció.
Les oques domèstiques defensen la casa atacant els intrusos i cridant amb el seu cant tan escandalós, anomenat clacada. Muden les plomes durant l’estiu; perden les plomes durant dues o tres setmanes i són incapaces de volar, de manera que es tornen més tímides i esquives. Les plomes de les oques i el seu plomissol (els capil·lars fins esponjosos que es formen a les zones de contacte amb l’aigua: coll, pit i abdomen) són molt més valorades que les dels ànecs, ja que són més grans, i en generen en més quantitat, però sobretot perquè tenen un major poder calorífic, ja que crien més al nord.
Dites: Pel mes de febrer, tota oca pon al femer
