Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Situat al barri de la Bonanova, entre els carrers Sant Joan de la Salle, Lluçanès i Quatre Camins, el Campus Universitari La Salle Barcelona, constitueix un gran espai educatiu amb una residència d’estudiants, i conté dos destacables jardins d’ús públic, acuradament cuidats, que sorprenen per la bellesa i ufanor.
Història
Amb més de cent anys d’història en el sector educatiu, La Salle va iniciar els primers estudis universitaris d’Enginyeria Elèctrica, Mecànica i Química el 1903, amb l’objectiu d’atendre les noves necessitats de la indústria. Els estudiants s’examinaven com a lliures a l’Escola Oficial de Madrid, i no va ser fins a l’any 1970 que el Ministeri d’Educació va reconèixer oficialment els títols d’Enginyer Ràdio Elèctric i Enginyer de Telecomunicacions. El 1976, La Salle es constitueix com a soci fundador de la Universitat Ramon Llull.
La Salle Campus Barcelona és un centre universitari especialitzat en Arquitectura i Enginyeria en tots els vessants, i també ofereix formació especialitzada en Direcció d’Empreses, Art Digital, Animació, Filosofia i Humanitats, entre altres títols.
El recinte abasta una extensió de 7,5 hectàrees de superfície i conté una moderna residència d’estudiants i 8 grans edificis que acullen 4.000 alumnes de 50 nacionalitats diferents que poden estudiar graus, doctorats i més de 40 programes de formació contínua.
Els jardins
Antigament, els terrenys ocupats pel campus universitari La Salle van ser finques senyorials de la burgesia barcelonina que contenien romàntics i ostentosos jardins, tal com ho demostra la històrica glorieta que s’albira al llindar del jardí principal del campus. Es tracta d’un element arquitectònic excepcional situat sobre un turonet de rocalla tipus gruta, de planta octogonal i construït en fusta, que testimonia part de la història de l’antic jardí d’aquest indret. Una peça única absolutament abandonada que mereix una restauració immediata i, mentre no es decideix el seu futur, suggerim que els estudiants d’arquitectura en facin l’aixecament per contribuir a protegir-la.
La glorieta està envoltada d’un conjunt vegetal força assilvestrat, on dominen les alzines, els lledoners i els plàtans. Un pi pinyoner remarcable fa de sentinella del conjunt. El campus La Salle conté dos jardins remarcables i alguns enjardinaments menors.
El jardí del carrer Sant Joan de la Salle
És d’ús públic i té una extensió d’uns 8.000 m2. S’estén entre l’edifici residencial i l’escola d’arquitectura i enginyeria i s’estructura en un conjunt de parterres de formes arrodonides entapissats amb gespa on viuen diversos arbres com els cedres, els avets, les alzines, els lledoners, els pins pinyoners, les oliveres i una extraordinària araucària a l’entrada del recinte. Algunes palmeres de gran port també hi són presents i, a l’estrat arbustiu, hi trobem pitòspors, evònim del Japó, baladres i grans mates de clívies en plena floració.
D’estil contemporani i paisatgista, aquest jardí amaga alguns racons secrets remarcables de caràcter romàntic, com la placeta circular elevada situada a l’entrada del recinte o l’assilvestrada pèrgola amb una glicina emparrada que limita amb el carrer Sant Joan de la Salle i també la filera de xicrandes i magnòlies que s’albiren darrere de l’escola d’arquitectura i enginyeria.
El jardí del carrer Lluçanès
Situat davant d’un antic convent de monges, aquest encantador jardí traspua vida, diversitat i un cert romanticisme. Constitueix una petita joia on convergeix una bonica ordenació dels diferents enjardinaments amb una gran vitalitat florística, fruit de l’acurat manteniment.
Davant de l’edifici s’estén una plaça de sauló amb un parterre de gespa rodejat de magnòlies i palmeres, on s’albira a la capçalera, una gran escultura de “mestre i alumne”, que es va inaugurar l’any 2019 per homenatjar el fundador de la institució, Joan Bautista de la Salle. Darrere, s’estén la reixa de ferro forjat que limita amb el carrer Lluçanès, on s’alineen un conjunt de palmeres. I al final s’enlaira un pebrer bord remarcable.
En el voltant sud-oest de la plaça, més enfonsat, se situen dos camins flanquejats per jardineres de rocalla entapissades amb heures. Alguns arbres i arbusts hi destaquen, com dos pebrers bords, alguns baladres florits, pitòspors, el ficus de fulla gran, diferents xiprers podats en topiària i altres espècies ornamentals que li confereixen una riquesa florística excepcional. Un jardí de somni.
Martinet Blanc
Enric Capdevila
El martinet blanc (Egretta garzetta) és un ocell de la família dels ardèids, com l’esglupabous o el bernat pescaire, entre d’altres. Són ocells adaptats al medi aquàtic amb potes llargues per caminar per aigües someres i un coll i un bec molt allargat per caçar peixos, crustacis, amfibis i invertebrats aquàtics. El martinet blanc és una au resident i nidificant, localment abundant. També és migrador regular i pot hivernar.
És un ocell esvelt i estilitzat, que fa uns 55-65 cm de llarg, i té un plomatge totalment blanc, i el bec llarg i negre. Té el lòrum (zona compresa entre els ulls i les foses nasals) de color blau verdós i l’iris groc i les potes negres amb els dits grocs, pel que sembla que porti mitjons.
A l’època de zel llueix plomes ornamentals al pit i el dors, i sobretot destaquen dues llargues i punxegudes plomes nupcials que li surten de la nuca i que antigament s’usaven per guarnir barrets. Durant l’època de zel, el lòrum i els dits es tornen ataronjats. El martinet blanc es pot confondre amb l’esglugabous, però aquest és més rabassut i amb el bec taronja, o també amb l’agró blanc, que té una mida molt més gran i el bec taronja.
Així mateix, el martinet blanc és un ocell sociable que cria en colònies mixtes amb altres ardèids, en canyissars o en els arbres. El niu té forma d’embut, el construeix la femella amb els materials aportats pel mascle. La femella pon entre tres i cinc ous, que són covats i cuidats pels dos progenitors fins que els polls abandonen el niu, quan tenen un mes de vida. A Barcelona hi ha una colònia estable al parc zoològic des del 1992. Però aquest ocell també es pot observar en altres parcs amb aigua, com el de la Ciutadella o Diagonal Mar, al front litoral o prop dels rius.
Passa llargues estones quiet esperant veure alguna presa: un cop la té a la vora, estira el coll i llança el seu esmolat bec amb molta precisió. També usa la tècnica del foot-trembling, que consisteix a fer tremolar el peu en el fangueig per fer sortir els animalons i pescar-los. Vola amb força, movent lentament les ales, amb el coll recollit entre les espatlles, les ales corbades i les potes estirades.
Dita: Per una ploma, l’ocell no es queda sense volar
