Ciència
Neus Mestre i Marc Talló
Com és habitual en aquesta època de l’any, en els últims dies s’han donat a conèixer els guanyadors dels premis Nobel de ciències experimentals d’enguany. Respecte al de Física, Peebles, Mayor i Queloz han estat premiats per contribuir a entendre com ha evolucionat el planeta Terra i el cosmos, mentre que el Nobel de Química se l’han endut Goodenough, Whittingham i Yoshino per idear el funcionament bàsic dels bacteris recarregables de liti, tan usades en el nostre dia a dia (per exemple la del mòbil).
Nosaltres us explicarem detalladament el Nobel de Fisiologia o Medicina que s’han endut William Kaelin, Sir Peter Ratcliffe i Gregg Semenza, que, gràcies a la seva recerca, conjuntament amb altra gent no premiada, ens ha permès entendre com les cèl·lules del nostre organisme s’adapten a l’absència d’oxigen.
Com bé sabreu, necessitem oxigen per viure, o dit d’una altra manera, si no hi hagués oxigen al planeta Terra, moriríem. Ara bé, hi ha situacions intermèdies en què estem exposats a menys oxigen, com seria estar en una muntanya a molt alta altitud; o en què algunes cèl·lules del nostre cos es troben mancades d’oxigen accidentalment, com passa quan tenim un ictus, un atac de de cor, hipertensió pulmonar o altres patologies. En aquests casos és molt important que les cèl·lules tinguin un bons sensors que els diguin: «Alerta, cada vegada hi ha menys oxigen!», així com mecanismes de resposta per fer-hi front. Si la falta d’oxigen és transitòria o limitada, aquests mecanismes seran suficients per permetre la supervivència de les cèl·lules, mentre que si és prolongada, les cèl·lules acabaran morint.
Aquests tres científics van estudiar com les cèl·lules sensen la falta d’oxigen o hipòxia i com hi responen. Semenza va determinar que hi ha un factor que va anomenar com factor induïble d’hipòxia o HIF que s’encarrega de remodelar l’activitat cel·lular, és a dir, de respondre quan hi ha poc oxigen. Més tard, Ratcliffe i Kaelin van determinar com les cèl·lules sensen si hi ha o no oxigen a l’aire, i li ho fan saber a HIF. Ben aviat van veure que HIF és un factor que s’està sintetitzant tota l’estona a la cèl·lula, però que quan hi ha oxigen a l’ambient és degradat (ja que incorpora un àtom d’oxigen i així queda marcat per degradar-se). Per contra, si baixa l’oxigen ambiental HIF, ja no podrà ser degradat i activarà la resposta per sobreviure a la falta d’aquest element.
Aquest mecanisme que van descriure també és important en el càncer, encara que resulta perjudicial, ja que quan les cèl·lules tumorals creixen en forma d’esfera ràpidament, deixen sense oxigen a les cèl·lules que es troben al centre de l’esfera, i si no fos per HIF, moririen. Per això s’han desenvolupat inhibidors de HIF per frenar el creixement tumoral.
