Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
Ara farà un any. Va ser a la ciutat de Guadalajara (Jalisco, Mèxic), on vaig tenir l’oportunitat d’anar com a part de la delegació espanyola a la Fira Internacional del Llibre (FIL), la segona més gran després de Frankfurt. Espanya va ser precisament el país convidat de la passada edició. Aquest any ho és la ciutat de Barcelona. Així que els del ministeri van muntar una d’aquelles delegacions desmesurades (com la de la Xina als JJOO de Pequín, més o menys) formada per escriptors, editors, dibuixants de còmic, periodistes, llibreters i fins i tot cantants, en qualsevol de les llengües de l’estat. Suposo que va ser això el que va permetre que autèntics desconeguts com jo (per no dir: «autèntics desgraciats com jo») es colessin a la festa per la porta del darrere.
Va ser divertit, així i tot. Quan a l’ascensor de l’hotel Victoria Ejecutivo, on estava concentrada gran part de la delegació, coincidia a mitjanit amb la Cristina Rosenvinge o amb l’últim novel·lista d’èxit no podia evitar tenir pensaments funestos. Si el Cartel de Jalisco fa saltar demà aquest edifici pels aires, em deia, se’n va a la merda un terç de la literatura espanyola. Per sort o per desgràcia, no va passar.
Entre el jet-lag, l’emoció de posar els peus a Mèxic, i la trobada (aquesta més emocionant encara) amb el tequila i el mescal, vaig tardar menys de 24 hores en perdre completament la noció del temps, i començar a caminar per la inestable frontera entre el deliri i la realitat. Afortunadament, uns mesos abans havia conegut a Barcelona, gràcies a la meva editora, a l’Elsa Corominas (col·laboradora d’aquest diari), que també viatjava a la FIL i tenia una llarga experiència al país, on fins i tot hi havia viscut de jove uns quants anys. Així que va ser ella, una sarrianenca, la que va rescatar a un altre sarrianenc una mica desorientat, per introduir-lo en els ambients del món editorial.
A la festa d’Anagrama l’Elsa va aparèixer amb un paio, un vell amic seu, amb el que de seguida vaig connectar. Es deia Lalo, era xilè exiliat a Mèxic des de feia no sé quantes dècades, i tenia una petita editorial de poesia en llengües indígenes especialitzada en dones. Empenyia una maleta amb rodes on transportava els llibres que venia a la fira, com si fos un venedor ambulant. Enmig de tot aquell ambient chic, pretesament literari, amb el seu estil tirant a lumpen, em va semblar un dels paios més autèntics d’aquell sarau. Ja deia Gombrowicz sobre l’Argentina que es tractava d’un país on els nanos que venien una revista pel carrer eren sovint més interessants que els seus redactors. I això mateix vaig pensar jo aquella nit.
A les dues o a les tres de la matinada, volent tornar, vaig viure un moment d’angoixa. No disposava d’efectiu ni aconseguia connectar-me a la xarxa de l’hotel, de manera que no podia reservar un Uber. Durant uns quants minuts vaig imaginar-me tirotejat enmig del carrer o segrestat per un taxi fals. Just a temps un paio va cridar si hi havia algú que anava a l’hotel Victoria Ejecutivo, perquè l’estava esperant un Uber a fora. M’hi vaig afegir, pensant que se m’havia aparegut la verge de Montserrat. Mentre baixàvem corrents per les escales de l’hotel, com si fugíssim de no sé ben bé què vaig notar que aquell tipus era català. Vaig oferir-li canviar de llengua. Va respirar alleugerit. Anava vestit amb roba de Quechua o per l’estil, com si acabés de tornar d’una passejada per Vallvidrera. Ja al cotxe vaig donar-li les gràcies per salvar-me la vida. O sigui, va dir ell, aquesta és l’alternativa: ¿o Uber o segrest? ¿Directament, sense passar per la típica estafa al guiri? Em va treure un somriure. Quan ja quedava poc per arribar a l’hotel vaig adonar-me que era l’Albert Pijuan, un dels millors prosistes del nostre país.
