Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
Fa prop d’un any, segur que us en recordeu, J.D. Vance, vicepresident dels Estats Units, va passar no massa lluny d’aquí, fent un vol per Europa. Durant la seva visita a França i Alemanya es va dedicar, bàsicament, a cridar als quatre vents que el nostre era un continent a punt d’ensorrar-se, una civilització en plena decadència. El més divertit de tot és que no van faltar partits i ciutadans europeus que li fessin l’onada.
Divertit, però també lògic i esgarrifós, tot s’ha de dir. Lògic perquè la tesi de Vance i del seu govern, el del país més poderós del món, és que Europa ha obert tan de bat a bat les portes a la immigració, que això ha fet que avui dia la seva cultura, religió i, fins i tot, la seva raça, la raça blanca, estiguin en risc de desaparèixer. I és això el que els seus cheerleaders, la seva claca europea, tan sorollosament celebraven. Per fi algú els donava la raó i posava de manera definitiva al centre de la conversa el que fa no massa era una teoria que pertanyia més aviat a les clavegueres d’Internet.
Pot semblar una mica extrem o fins i tot tronat, però segur que heu sentit a parlar en el darrer any algun cop del concepte del gran reemplaçament o de la gran substitució (que en aquest cas, sento dir-ho, no és una novel·la d’Albert Pijuan). Aquesta teoria nascuda a França defensa que existeix una mena de complot de les elits cosmopolites per substituir progressivament la població blanca cristiana europea per una amalgama de pobles no europeus (àrabs, berbers, negres o hindús, per exemple).
Sota aquest paraigua o teoria inicial, existeix tot un submon de variants com el genocidi blanc o el Pla Kalergi, per exemple. Dediqueu deu minuts a buscar per Internet i us esgarrifareu. Perquè com deia, el que fa por, no són les idees en si mateixes, sinó més aviat com en molt pocs anys han sortit dels caus de friquis conspiranoics on estaven recloses a ocupar el centre del debat i ser formulades obertament per polítics coneguts, intel·lectuals o ciutadans de classe mitjana. De fet, aquesta sensibilitat té fins i tot la seva gran novel·la: Submissió de Michel Houellebecq, on s’explica com en un futur pròxim un candidat islamista arriba a ser president de França, aprofitant-se del front republicà contra Marine Le Pen. En termes narratius, un llibre molt entretingut. En termes filosòfics, un llibre que tot ciutadà europeu hauria de llegir ni que sigui per discutir amb ell internament.
En fi, això és el que tenim. Fa vint anys, quan el món encara era un altre, jo tenia un grup d’amics de Sarrià i els seus voltants que elevats, diguem-ho així, pels déus de la marihuana, van inventar-se una teoria que van batejar com Black chicken. Segons ells, en el seu deliri, el futur dels catalans no podia ser un altre que el d’aparellar-se amb homes i dones de l’occident d’Àfrica per crear una nova raça mestissa, fàcilment distingible de la resta de pobles peninsulars. Això faria del famós fet diferencial una cosa bastant més visible del que és ara. I si a més a més aquesta disparitat també va acompanyada d’una superioritat estrictament geomètrica en els atributs masculins, per dir-ho ras i curt, doncs millor que millor. Potser la grandeur, que deia el general de Gaulle (gran europeu), al final només era això, companys.
Òbviament, tot era producte de l’humor psicodèlic, private jokes d’adolescents perduts i tancats en l’autoreferencialitat. Però veient com han anat les coses, ara penso sovint que aquells sonats es van avançar vint anys i van inventar el gran reemplaçament al revés, és a dir, la seva paròdia avant la lettre. I només se m’acut una paraula: genis.
