El Racó del Veïnat
Sindicat d’Habitatge de Cassoles
Fa temps que l’emergència de l’habitatge ha deixat de ser notícia tot i que l’habitatge és una de les peces troncals de les nostres vides. Malgrat que l’any passat hi hagués més de tres desnonaments diaris a Barcelona, o que a Sarrià la mitjana del lloguer superés els 1.500 euros, o que un 45% de les llars de Barcelona tingui una renda inferior a la necessària per viure en condicions dignes, sembla que normalitzem l’angoixa i la incertesa constant a què ens aboquen especuladors i rendistes. Dades i xifres sense rostre que s’afegeixen a una inacabable i inevitable distopia que sembla que mai és prou crua ni té fons ni alternativa possible.
Però l’alternativa no sols és una necessitat, sinó una realitat. La construïm dia rere dia, teixint comunitat, sindicats i xarxes de suport mutu i organitzant-nos per defensar els nostres barris i les nostres llars. L’alternativa és real i té noms i cognoms. Són les companyes de Teodora Lamadrid, dient que no marxaran i organitzant-se per impedir que la que ha sigut la seva llar durant dècades sigui l’enèsim pis de luxe o turístic del barri. L’alternativa és la nostra companya Gladys, que fa 10 anys que viu amb nosaltres al barri i que aquest setembre volen fer fora de casa seva, juntament amb el seu fill de 8 anys. Ella, com moltes altres companyes, va perdre la seva feina i no va poder fer front al lloguer quan la seva exparella la va maltractar i va abandonar el domicili arran de denunciar-lo. La propietat, com sempre únicament interessada a lucrar-se a costa del patiment de les nostres companyes, ha decidit tirar pel dret i fer fora la Gladys de casa seva, negant-se en banda a qualsevol intent de negociació.
“La Gladys va abandonar el domicili després de denunciar maltractament de la parella”
Per altra banda, Serveis Socials i l’Oficina d’Habitatge ens diuen que no disposen de prou recursos per fer front al gran volum de persones que han d’atendre. Ofereixen a la Gladys el que ells diuen que és “tot el que tenen”: 15 dies en una pensió i esperar 4 anys fins a poder accedir a un habitatge de protecció oficial. Però la realitat és que l’administració pública és còmplice en assentar les condicions i els marcs legislatius que han deixat créixer l’emergència residencial en la qual ens trobem. Polítics i institucions municipals, autonòmiques i estatals han ignorat la problemàtica d’habitatge fins que ha estat massa tard. Moment en què han començat a vendre lleis i regulacions totalment insuficients donada l’envergadura del problema.
Perquè aquestes normes només responen a l’objectiu de tapar el problema sense limitar realment els guanys dels especuladors i rendistes que sostenen tota la seva riquesa d’acord amb aquest negoci. Aquest “tot el que tenim” que ens ofereixen les institucions encara és més clar quan veiem que a qui volen protegir realment no són les famílies com la de la Gladys, sinó els fons voltor i els rendistes que fa dècades que s’enriqueixen a costa de la misèria de les veïnes.
“Com pot ser que una família monoparental formada per un infant de 8 anys i una dona que ha patit violència de gènere no sigui una prioritat pels Serveis Socials?”
Nosaltres ens preguntem: com pot ser que una família monoparental formada per un infant de 8 anys i una dona que ha patit violència de gènere no sigui una prioritat pels Serveis Socials? Com pot ser que mentre hi ha gent enriquint-se amb una necessitat bàsica com és l’habitatge hi hagi persones que no tenen un lloc on viure?
Com hem dit, l’única alternativa som nosaltres mateixes. És la Gladys organitzant-se amb el Sindicat i negant-se a abandonar casa seva, són les veïnes posant el cos en cada desnonament. Nosaltres seguirem lluitant perquè cap veïna hagi de marxar del barri i perquè cap veïna es quedi mai al carrer!
