Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
El Racó del Veïnat
Sindicat d’Habitatge de Cassoles
“Pots tenir una vida digna a un lloc menys exclusiu”. Aquestes paraules són de Carles Serra, fill de Maria Àngels Marimon Gayet, amb quatre pisos en propietat, que el passat 1 de desembre ens va fer fora de casa per no acceptar una pujada de lloguer. Amb aquest cas concret volem denunciar la realitat amb què ens trobem dia a dia al Sindicat d’Habitatge de Cassoles i a cada col·lectiu que vertebra la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya (COSHAC), on estem organitzades per defensar els nostres drets, els drets de totes.
En un intercanvi de cartes amb el fill de la propietat, mediador del cas, ell mateix posa en evidència la mentalitat dels propietaris que viuen de la renda de les llogateres. Un sentit comú minoritari, que representa menys de l’1% de la població de Barcelona: propietaris amb quatre o més pisos que acumulen el 24,3% del total del parc d’habitatge. Aquest sentit comú parteix d’unes arrels materials profundes i perpetua l’elitització, l’exclusivitat i les desigualtats al districte, amb preus de lloguer que superen els 1.500€ mensuals, cosa que ens obliga a destinar més de la meitat del salari a pagar un sostre, imposa la inseguretat habitacional com a model de vida, i ens fa fora de la nostra ciutat. Una mentalitat apuntalada per un sistema que no garanteix el dret a la llar, que es basa en la mercantilització i l’especulació de l’habitatge, que permet que uns pocs posin els seus beneficis per sobre de la vida de la classe treballadora.
Quan Carles Serra diu que podem tenir una vida digna a un lloc menys exclusiu, està normalitzant que hi hagi barris de primera i de segona, barris de rics i de pobres, barris dignes i barris que no ho són. I encara més greu, quan afegeix que no podem “exigir seguir gaudint del luxe de viure en un pis de 120 m2 a la part alta de la ciutat a un preu econòmic” està confonent un dret amb un luxe. Com es pot afirmar que un lloguer de 1.200€ + 150€ de subministraments és econòmic quan el preu mig del lloguer de Barcelona és de 971€ i el salari mínim interprofessional està en 1.184€? Com es poden defensar aquests arguments davant d’un pis de dues habitacions, sense cèdula d’habitabilitat actualitzada, un sistema elèctric obsolet i amb humitats i filtracions persistents que han acabat amb gravíssims despreniments de sostre? El moviment per l’habitatge no només defensem un lloc on aixoplugar-nos, lluitem per una llar digna on puguem desenvolupar la nostra vida en condicions.
Mentrestant, la família Marimon Gayet intenta apujar-nos el lloguer, com fan tantes altres propietàries aprofitant les escletxes de la llei, i Serra ens acusa de provocar el procés de desnonament per qüestionar la seva decisió. Aquest és un dels elements clau per mantenir el sentit comú del rendisme: si vol sobreviure necessita reduir, silenciar i disciplinar les veus que qüestionen els seus abusos. Persones organitzades que coneixem els nostres drets i les lleis que regulen l’habitatge (com la limitació de preus en zones tensionades), que sabem que mentre el sistema estigui basat a crear riquesa per uns pocs, les lleis mai no podran ser justes per a tothom. En aquest imaginari és possible defensar, com ho fa el fill de la propietat, que l’augment del lloguer queda justificat perquè el pis pertany “a una persona de 91 anys, i amb problemes de salut que li representen unes despeses mensuals superiors als seus ingressos”. Només en un sistema on tot gira al voltant del mercat es pot normalitzar que la majoria de la societat haguem de mantenir a unes quantes.
Carles Serra no perd l’oportunitat per afirmar que se solidaritza amb nosaltres i amb totes les persones que pateixen el problema de l’habitatge, i afegeix: “També penso que tots i totes hauríem de posar una mica de la nostra banda per a mirar de solucionar-ho”. El moviment per l’habitatge, més que solidaritat i eslògans voluntaristes dels propietaris, vol fets. Volem canvis estructurals reals perquè la nostra sort no estigui en mans de la voluntat i els desitjos dels qui negocien i especulen amb els nostres drets. Volem que la vergonya canviï de bàndol quan ens imposen preus inassolibles, quan no podem pagar les factures, quan es presenta la comitiva judicial a la nostra porta per fer-nos fora de casa. Centenars de milers de persones estem estenent un nou sentit comú que ja ressona als carrers, a les aules, a les xarxes i mitjans de comunicació: davant la injustícia no tenim alternativa, organitzem-nos i lluitem per un habitatge digne per a tothom.
Assemblees
Sumeu-vos a les assemblees de sindicat cada dilluns de 19:00 a 21:00h a Vil·la Urània (C/ Saragossa, 29) per fer front a aquest problema col·lectivament. A les que us fan fora de casa, a les que pagueu lloguers abusius o hipoteques interminables, a les que viviu en condicions d’infrahabitatge o no arribeu a final de mes, us hi esperem!
