Sang a Sant Gervasi
Jordi Quer
—He vingut a veure si cuidaves el meu manuscrit –digué Lídia de Molina des del meu divan estant.
—I Jordi Palimpsest?
—Se n’ha anat… –balbucejà arronsant les espatlles.
—Tens la clau del meu despatx? –vaig exigir-li amb fermesa, evitant de trontollar.
—Vaig escriure el text al manicomi de Sant Boi –respongué com si sentís ploure–. Vaig tenir una crisi i em van ingressar. Em van diagnosticar que patia “deliri literari”. En aquell moment estava absolutament desesperada i va ser escrivint el llibre sobre Dau al Set que vaig poder connectar i dialogar amb fantasmes que em perseguien i m’habitaven.
—Ho tornaré a repetir: com has entrat?
—Ho dic seriosament –exclamà contrariada–. El meu mal, que es pot considerar proper al quixotisme, té certificat mèdic, els papers ho demostren. De fet, en sortir del manicomi vaig apuntar-me a esgrima. L’espasa és una noble arma malauradament en decadència. Practicant aquest art cavalleresc, vaig arribar a la pau amb mi mateixa.
La noia s’aixecà i amb la mà feu uns moviments d’esgrima, comminant-me a lluitar. Davant la meva passivitat, fent saltirons, la bruna cabellera en dansa, apropà el floret imaginari al meu coll. Amb el dit em fregà la pell i m’esguardà de fit a fit, el seu rostre a uns pocs centímetres del meu. En els seus ulls d’ambre, talment les aigües d’un pou, hi havia alguna cosa pregona i hipnòtica.
—De què coneixes Palimpsest?
—Del carrer –digué enretirant-se–. Vaig trobar-lo al Raval, per Sant Jordi. Jo anava vestida de cavaller i brandava l’espasa a la recerca de princeses per salvar. Necessitava un escuder que em dugués el cavall per la ciutat, tasca a la qual es va oferir gentilment.
Era evident que establir un diàleg amb aquella dona no seria cosa fàcil.
—Has llegit el seu poemari Fetor de pàrquing?
—Me n’ha parlat, però encara no…
—Jo el tinc –vaig dir buscant-lo sobre l’escriptori–. El llegim?
La noia assentí encuriosida. Ens asseguérem al divan, cosa que m’anà la mar de bé tenint en compte les copes de vi que duia a sobre. Retrobar els pintorescos poemes de Palimpsest dedicats a les tipologies de pàrquings barcelonins fou, sens dubte, divertit. Era un poeta de tercera divisió que, potser precisament per això, feia gràcia.
Solitud de pàrquing automàtic
En cinc plantes soterrat
El diàleg amb les màquines
Els braços que garfeixen tiquets
Els bells paviments antilliscants.
L’olor encensada de Lídia, tenint-la just a la vora, m’embolcallà. Vaig observar-ne el cos des d’aquella posició. Era prima, primíssima. Així i tot, certa tensió atlètica es desprenia de les seves cames, dels seus braços. Anava vestida amb uns pantalons curts color verd fluorescent que formaven un inversemblant peto sobre una brusa blanca, que emulava un corbatí negre al coll. En relleu, arran del teixit, es distingien uns mugrons dreçats sobre un pit pla, gairebé inexistent. La noia assenyalà un poema i em somrigué:
—Aquest mola, és infernal.
Pàrquing-cementiri
Les vides sebollides
Sota l’asfalt xisclen cada nit
Udols de la història present
Cadàvers nus i torturats
Homes d’uniforme vermell
Passegen tètrics pels calabossos
On avui circulen els cotxes indiferents.
—Palimpsest em va dir que al poemari parlava del pàrquing de davant de casa seva, al carrer Sant Elies. El coneixes?
—A Barcelona és difícil no fer una passa sense trepitjar una tomba –contestà Lídia–, especialment si es tracta del món subterrani. M’encanta visitar cementiris. Em passo la vida parlant amb els morts. Els vius m’interessen poc.
—Saps a què es refereix? –vaig insistir.
—Xerro amb escriptors de segles passats durant llargues hores –la noia s’acostà més a mi, de manera que vaig percebre’n l’alè, i es posà a xiuxiuejar en lloc de parlar, com una lletania que venia de molt lluny–. Els trobo més propers que els humans que em topo a la biblioteca de la universitat, els quals em posen problemes… Darrerament he conversat molt amb el poeta Joan Brossa i el pintor Joan Ponç, els factòtums de Dau al Set. M’ho han explicat tot sobre el pandemònium de la Postguerra i m’han donat a conèixer els exemplars inèdits de la revista. Hem visitat plegats els cementiris de la ciutat i, gràcies a ells, he conegut l’Urnulfu, el llegendari sereno de Sant Gervasi que els va descobrir el que hi havia més enllà de la Gran Porta. L’Urnulfu sap el que vols saber…
M’estava inquietant, no només perquè tenia el rostre de Lídia extremadament a prop del meu, la seva cabellera fregant les meves espatlles, sinó perquè pensava que el Comissari Porxas em fotria una puntada al cul si sabés que estirava una pista que apareixia en un poemari infame titulat Fetor de pàrquing.
—Qui coi és l’Urnulfu?
Lídia, fent cas omís de la meva pregunta, apropà els seus llavis als meus. Fou estrany besar-la. La seva llengua es movia nerviosament, recordava a la d’un rèptil. Alguna cosa, tanmateix, m’impel·lia poderosament cap a ella. Vaig prémer-la fort contra mi. Els seus ulls d’ambre s’esbatanaren. Vaig desbotonar-li la brusa i vaig acaronar-li els mugrons, duríssims, d’acer. La seva pell era brunyida i vibràtil. Quan els estava resseguint amb la llengua, el meu mòbil sonà. En un primer moment vaig continuar, però llavors vaig pensar que podia ser el Comissari i vaig córrer a agafar-lo.
—Digui.
—Hola, sóc Marc Coderola, que ahir vaig venir amb la Lídia.
—Ah… hola.
—Ja has pres alguna decisió respecte del llibre de Dau al Set?
—Mmm… m’ho estic pensant.
Lídia escoltava amb la brusa desbotonada i un somriure murri sota el nas. Vaig intentar fer-me una composició de lloc. Ara mateix estava enrotllant-me amb una paia sortida del manicomi que era ben probable que fos la nòvia del paio amb qui estava conversant per telèfon, el qual volia contractar-me perquè corregís el llibre d’ella.
—Per cert, has vist la Lídia? –preguntà Coderola.
—No…
—L’estic buscant. És una persona especial, de qui cal tenir cura.
—Disculpa la indiscreció… quin tipus de relació tens amb ella?
—Bé… som parella –afirmà Coderola.
Mentre pronunciava aquestes paraules, Lídia s’apropà a mi (aleshores estava dret amb el mòbil a la mà), s’agenollà als meus peus i, després de desbotonar-me la bragueta, quan tot just m’acomiadava de Coderola, va prendre el meu membre amb les seves mans.
(continuarà)
