Opinió
Maria Bascompte
Soc a la Biblioteca Jaume Fuster, és la primer vegada que hi vinc. Haig d’acabar de llegir l’obra Anatomia d’un suïcidi, d’Alice Birch, que s’estrenarà el pròxim mes de maig al Teatre Nacional de Catalunya, sota la direcció de la dramaturga Glòria Balanyà. Dissabte vinent he quedat amb ella i les actrius per parlar sobre l’experiència del suïcidi i del patiment mental en primera persona.
Ja l’he acabada i em sento satisfeta. Tinc idees que em travessen molt i que crec que les podrem esprémer satisfactòriament en la nostra trobada. Mentre recullo les meves coses per marxar, em dic: “Ara quan arribi a casa he de trucar a la mare, i explicar-li que he vingut a aquesta biblioteca…” De cop: gelor aclaparadora, paràlisis i sobresalt, adobat amb uns instants d’irrealitat que obren les portes al pànic.
La mare va morir el Nadal passat. Per tant, ja no la puc trucar. De fet, sí que puc, i provar de deixar saltar la bústia, o escoltar el missatge: “aquest número no existeix”. No existeix, eh? Que ràpid deixem d’existir, nosaltres, els nostres cossos, que ens representen, que ens identifiquen, nosaltres, i les nostres coses deixen d’existir, de ser, i de bategar.
Ja no hi ha llum a casa la mare, perquè ja no hi ha vida. Quan hi passo, i miro de reüll, mig temorosa i prudent, m’aclapara el negre de la mort. Un buit gran, buit que em bufeteja i em xucla al ritme d’una banda sonora bastant notòria i violenta.
Quina és la millor manera de suportar, per acabar superant-lo, l’ofec que esfondra, i desconcerta tant, que es diu dol? Sens dubte amb les cures i la força col·lectiva.
Com tan amorosament explica la psiquiatra Àngels Vives Belmonte, hi ha alguna cosa en allò afectiu, per tant, en les relacions col·lectives, que potencien la salut. El sistema capitalista ens evoca a l’individualisme ferotge, teixint constantment relacions entre el jo i el que és material. Obligades a sobreproduir i a autoexplotar-nos, és molt probable que caiguem. I la soledat, sobretot si no és volguda, ens pot evocar a un espiral descendent.
Per contra, amb les relacions col·lectives trenem relacions de reciprocitat entre persones, entre d’altres, i generem així comunitats d’afectes. Sí, és un desafiament, des de les cures, pretendre ajudar l’altre a sortir del lloc d’horror que habita. Però no ha de suposar una càrrega, al contrari, més aviat una satisfacció, participar i exercitar la responsabilitat individual i col·lectiva envers el patiment de les altres. I d’això va la reciprocitat: avui per tu, i demà, potser per mi.
De fet aquesta columna pretén, potser pretensiosament, generar una resposta en les lectores que derivi en una comunitat d’afectes.
Sé molt bé quina és la teoria, doncs. Però això no treu que t’enyori profundament, mare. I que en aquesta profunditat senti que em perdo, i quan em perdo estic sola. Perdona’m per haver protestat durant els últims dos anys d’haver d’acompanyar-te setmanalment a l’hospital. Ara pagaria per poder dir: “Demà matí no puc, tinc hospital amb la mare”, i així, tenir algú a qui cuidar. Em sento monstruosament detestable, per això.
Et ploro, i provo de tirar endavant, per exemple escrivint aquesta columna, de la qual tu eres la lectora número u. Entenc que això, juntament amb el fet de participar de les esferes socials, i deixar-me cuidar, alleujarà aquesta etapa tan demolidora. Soc la primera que no vull ser xuclada per l’espiral descendent, així doncs, ho intento. Porto tota la vida intentant-ho.
Mentrestant, escric per tu, mare.
