15.8 C
Sant Gervasi
| Dimarts 20 d'octubre de 2020 |

Eva i Sandra, les castanyeres de Sant Gervasi

Treballant a Sant Gervasi

Fotografies: Javier Sardá; textos: J. Sardá i J. Mestre

A la tardor, quan les temperatures comencen a baixar, a Sant Gervasi apareixen diverses parades de castanyeres. Dues d’aquestes, les de les places Joaquim Folguera i Adrià, les porten l’Eva i la Sandra, neboda i tieta respectivament. La família porta aquestes dues parades des de fa gairebé 30 anys.

A la imatge destacada, la Sandra i l’Eva a la parada de castanyera de la plaça de Joaquim Folguera.
A sobre i a sota, les diverses parts de la torradora de castanyes: el pis de sota, amb la brasa de carbó vegetal ben controlat per un aro metàlic;
la graella superior, on es torren les castanyes i la tapa, amb els moniatos que mantenen l’escalfor.
Fotografies de Javier Sardá

La primera castanyera de la família va ser la mare de la Consuelo, que és la mare de la Sandra i àvia de l’Eva (que és filla de l’Enriqueta, una altra dels 13 fills de la Consuelo). La primera parada, doncs, la va obrir la besàvia a la plaça Urquinaona abans de la guerra, i la va continuar la Consuelo amb el seu marit, en Manolo “el Nialet” que era paleta i li va arreglar la torradora on couen les castanyes i els moniatos.
Els fogons o torradores de castanyes de carbó vegetal, tenen un disseny enginyós amb dos pisos; en el superior hi ha una graella on es torren les castanyes, i en l’inferior una altra graella amb un aro de ferro que reté el carbó incandescent en la part central per a la cocció ràpida i intensa, quedant una zona de calor no tan intenses a l’entorn. Una gran tapa metàl·lica cobreix el fogó i el converteix en forn, i també permet utilitzar aquesta tapa com una superfície de calor que manté els moniatos a la temperatura adequada per menjar.
Consuelo, que va morir l’any 2014, va ser qui va decidir el 1989 que el barri de Sant Gervasi, seria un bon punt de venda, on ara trobem la seva filla petita Sandra, nascuda el juny de 1971, i la seva néta Eva, nascuda el juny de 1972, filla de la seva filla major. Així, Sandra i Eva són gairebé germanes amb caràcters complementaris: Eva és pacient, discreta, però amb caràcter, i Sandra no tan pacient però en el fons més plàcida de caràcter, potser perquè és mare d’un adolescent.
La proximitat en edats entre Eva i Sandra és l’habitual en germanes o fins i tot entre cosines, potser per això malgrat que ser tieta i neboda han mantingut una relació més semblant a unes cosines o germanes ben avingudes. Recorden la cocció de castanyes i moniatos des dels 8 i 9 anys quan ajudaven a la família a la parada, en sortir de classe i els caps de setmana.
Eva no menga castanyes cuites, ni tan sols les prenia de petita excepte alguna de crua. Sandra sí que ho fa, reconeix que té minva de producte per l’autoconsum i procura mantenir al seu fill lluny del seu lloc, per evitar majors perdudes. El treball de castanyera és de temporada i exigeix una dedicació plena i a temps complet amb esforç continuat. En aquells anys l’ajuda familiar dels nens no era, com avui seria considerat, explotació infantil amb el risc de perdre el negoci.

Les parades a Sant Gervasi
Han passat 29 anys des que Eva i Sandra van començar a treballar a les places de Joaquim Folguera i Adrià. A Sant Gervasi tenen clients que han vist créixer des de petits i ara són pares de família amb infants. Eva diu sentir-se molt a gust en aquest barri amb persones de caràcter respectuós. L’actitud i educació dels veïns és d’agrair en un treball que és molt dur en dies de tardor i hivern amb fred intens.
Els primers dies de fred se’ls fan durs, fins que el cos s’acostuma. Aquest any s’ha retardat el fred, disminuint el consum d’un producte calent i de capritx, però sembla que ha tornat el fred i esperen augmentar les vendes. El fred, amb tota la seva cruesa, és el seu millor aliat comercial i la pluja o la calor els seus pitjors companys de treball.
Per experiència saben que es venen més moniatos a Sant Gervasi respecte a altres zones, ja que als barris amb infants agraden més les castanyes i aquí hi ha una mitjana d’edat superior que prefereixen els moniatos.
Malgrat ser un treball estacional, de cara al públic, abans i després de la temporada elles mateixes reparen i mantenen les torradores i les casetes, que han evolucionat des d’aquelles primeres de fusta que es connectaven al fanal més proper. Pagaven un percentatge a l’ajuntament del districte, per connectar-se a la xarxa publica.
Avui dia disposen d’una presa elèctrica amb connexió a través de comptador i magneto tèrmics, amb la seguretat de qualsevol instal·lació homologada. Les casetes són de metall, per seguretat i resistència als agents atmosfèrics, això si, pintades de color marró i verd, colors que sempre han mantingut tots aquests anys, sense saber realment el motiu.

Castanyes torrades.
Fotografia: Javi Sardá

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.