19.4 C
Sant Gervasi
| Dimarts 22 de setembre de 2020 |

Exposició de Charlotte Salomon a Pedralbes

Una artista silenciada durant molts anys per la vida i la història

Carme Rocamora
Cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada

Arts i Lletres

Roser Díaz

Dins d’un entorn especial, ple de sentiment i història, com és el Reial Monestir de Pedralbes, des del 17 d’octubre fins del 17 de febrer de l’any vinent podem gaudir de l’exposició de Charlotte Salomon. La mostra dona veu a una artista silenciada durant molts anys per la vida i la història. La mostra es divideix en dues sales: la primera correspon a l’entorn i la vida de l’autora que s’explica en dos audiovisuals. Cada un d’ells està basat en una cronologia que separa els dos mons de Charlotte. A la primera planta trobem l’obra pròpiament dita. La seva vida turmentada ha estat comparada al diari d’Anna Frank. L’exposició és una mostra de sentiment i vida, entrellaçant pintura, literatura i música.

Exposa 283 guaixos, del global de 782 que formen el total del conjunt. És una obra de vida, perquè és la representació de la vida de l’artista. Per entendre el significat de les pintures ens entreguen uns fulls, on de forma numerada podem seguir els continguts dels guaixos. Però tot neix del caràcter peculiar de Salomon. Les dones de la seva família tenien una malaltia mental que les abocava al suïcidi. Primer la seva tieta abans del seu naixement; més tard, la seva mare, quan ella tenia 9 anys, malgrat que no se li va explicar en aquell moment. Tot plegat, més la persecució dels nazis, van marcar la vida d’una noia jueva benestant.

Publicitat

Molt aviat no va poder anar a classe i el seu pare, un important cirurgià, només podia treballar dins del cercle jueu. Després de la nit dels Vidres Trencats, el novembre del 1938, el seu pare Albert i la seva nova dona, Paula, la van enviar al sud de França, a Vilafranca del Mar, amb els avis materns. S’hostatjà a la casa d’Ottilie Moore, amb altres refugiats. Els alemanys entren a França i Ottilie marxa als Estats Units. Charlotte i els seus avis fugen cap a Niça. Allà la seva àvia se suïcida davant d’ella llençant-se balcó a baix. No pot més. L’avi li explica que la seva mare també va suïcidar-se i això enterboleix la relació amb l’avi (diuen les males llengües que Charlotte potser el va enverinar) Té por d’embogir i és llavors quan, seguint el doctor Daberlohn, a qui va conèixer anys abans a Berlín, comença la teràpia d’exterioritzar el seu turment i crisi personal a través de la pintura. La relació amb Daberlohn va ser entre l’admiració i la passió. Ell era dels pocs que creien en el seu art, juntament amb Ottilie Moore, qui va patrocinar econòmicament la seva obra. Charlotte busca curar el seu trauma i com a finalitat terapèutica comença “Vida”? O teatre?” Com una obra de teatre la divideix en tres actes. El primer o Preludi on els guaixos són com vinyetes d’un còmic, cada una amb la seva explicació. Diríem que reflecteix influència del cinema incipient. Retrata els seus familiars, l’escola, el seu món i l’aixecament nazi (les seves esvàstiques sempre estan al revés en senyal de protesta). Cronològicament l’emmarcaríem fins a 1398. El segon acte (Secció Central) pinta Daberlohn,  l’horror de la guerra, la por al nazisme. Totes aquelles coses que la marcaven i aterraven. El tercer acte (epíleg) narra els últims temps de Charlotte, quan viu sola a Cap Ferrat. L’estiu de 1942 completa l’obra. No només hi ha dibuixos, sinó guaixos plens de lletres amb reflexions i sentiments sense ordenar, inconnexos. El paper queda cobert per les idees i no deixa espai pel buit.

Torna a Vilafranca del Mar i comença a viure amb Alexander Nager. El juny de 1943 es casen, però el setembre del mateix anys són arrestats per la Gestapo. L’octubre Charlotte moria a la cambra de gas d’Auschwitz, embarassada de quatre mesos, mentre que el gener de 1944 moriria exhaust el seu marit, condemnat a treballs forçats.

Collection Jewish Historical Museum, Amsterdam
© Charlotte Salomon Foundation
Charlotte Salomon ®

I per abaixar el teló de l’acte d’aquesta vida, l’últim guaix, presenta un autoretrat de l’artista, mirant al mar. L’espectador pot llegir a la seva esquena les paraules “Vida? O teatre?” Pot ser la representació punyent d’una obra intensa i realment viscuda.

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí. Entre tots garantirem el futur de la publicació!

 

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.