Cultura
Betlem Vidal
Amb la claror dels vitralls modernistes del bar de la Casa Orlandai mires cada foto de l’exposició ‘El tapón rulante’ com si fos a través de les llàgrimes del vi en una copa, però són llàgrimes d’alegria. La Sandra Llubià juga amb les fotos i les fica dins altres fotos, en les quals deixa caure un cilindre d’escorça de quercus suber, és a dir un tap de suro.
Un tap: quin objecte! Al mateix temps que xucla els aromes del vi, aquí et transporta al camp, a la terra. No cal dir que hi ha un sentiment per tot el que té a veure amb el vi, que a la Sandra Llubià li ve de tenir un avi de Vilafranca del Penedès, al qual han dedicat un carrer que creua Sant Adrià del Besòs. El tap fa pensar en l’arbre d’on es treu, l’alcornoque, o alzina surera. Un arbre, com molts d’altres, meravellós pel que dona.
A més, són taps amb noms o missatges bonics: “cosecha propia”, “petites estones”, un dibuix de la terra llaurada. En una foto, uns taps fan l’efecte de ser paques de palla en un camp, després de fer-ne la recol·lecció. En una altra foto, la Sandra ha enxampat un home sortint content d’un bar i li ha col·locat un tap sobre el cap amb el títol: “De Strankis”, que li va com l’anell al dit.

I un altre gran missatge: les persones somrients sota els taps de suro. No els surt la rialla per dir Lluís, sinó per l’estat mental que neix de l’estona compartida o de la sintonia entre l’artista i l’enfocat.
Per estimar la terra s’ha de conèixer; per això la fotògrafa recomana als barcelonins que l’anem a trepitjar, per exemple a Cassà de la Selva, on fabriquen taps. Aneu-hi, ara que els brots ja treuen el cap! La Sandra té un estil fresc, potser més sentit que pensat. L’art és com el vi: una excusa per passar-s’ho bé!