Reportatge
Natalia Avellan
“No importa el resultat!”, s’escolta repetidament al llarg de tot el camp de futbol. Els joves en situació de vulnerabilitat social, tutelats per la Fundació Putxet, es reuneixen cada dimarts i dijous a les instal·lacions de la Fundació Brafa. Durant dues hores, gaudeixen de temps d’oci, que alhora els permet reforçar valors fonamentals a través de l’activitat esportiva. Molts d’ells són joves migrants que, enmig de l’adaptació a un nou entorn i la pressió d’un llarg procés burocràtic, troben una via d’escapament quan es calcen les botes de futbol.
La Fundació Putxet, situada al districte de Sarrià – Sant Gervasi, és un centre que s’encarrega d’atendre joves -d’entre 18 i 25 anys- en situació d’un greu risc d’exclusió social. Gràcies a l’acompanyament dels educadors, s’ofereix assessorament legal i suport psicològic per a les dotze persones que tenen capacitat d’atendre a l’entitat. Algunes de les tasques que es desenvolupen al centre són la detecció de problemàtiques, la formació a través d’un programa educatiu, el manteniment d’hàbits i la inserció laboral, entre d’altres.
A més, des de la Fundació Putxet, es promouen les activitats esportives del projecte SPES, organitzat per la Fundació Brafa de Nou Barris. Aquesta iniciativa atén joves en situació d’atur de llarga durada -procedents de diverses organitzacions com la Creu Roja, Movimiento por la Paz i Cáritas, entre d’altres- i els coordina per participar en entrenaments i partits de futbol autogestionats.
Un partit que segueix fora del camp
“Funciona molt el boca-orella. Molts cops ve un jugador i l’endemà porta els seus amics a l’entrenament”, explica Roger Pasola, director del programa SPES de la Fundació Brafa. Un exemple d’aquesta dinàmica és el cas del Roland Fosso, escriptor camerunès i especialista en temes d’immigració. El Roland va conèixer el projecte a través de la seva integració a la Fundació Putxet. Des d’aleshores, s’ha implicat profundament en l’equip, on ha assumit la figura d’entrenador. “Això que fem aquí és poc, però representa molt per a ells”, explica Fosso, mentre reparteix el material entre els 40 jugadors que van arribant. La majoria de joves fan ús de la vestimenta i el calçat prestat per la Fundació Brafa o procedent de les donacions d’altres entitats.
De fet, la cura del material i les instal·lacions és un dels principis que es busquen treballar diàriament amb els jugadors. La voluntat d’SPES és incidir en el seu comportament a través de l’esport i transmetre’ls valors, que resultaran essencials a l’hora d’afrontar certes situacions de la seva quotidianitat. Més enllà de dividir-se en equips d’onze jugadors i debatre qui adopta la posició de davanter, els partits de la Fundació Brafa tenen un teló de fons basat en la difusió d’ideals com: la puntualitat, l’autoestima, la competitivitat sana, la capacitat d’adaptació i la comunicació, entre d’altres.
Una bona part d’aquests joves són procedents de països subsaharians i arriben en pastera a través de les Illes Canàries. Un cop a la península, els reparteixen al llarg de tot el territori espanyol. “Cada un té una història diferent. Si aquí som 40, hi ha 40 històries diverses”, destaca Fosso. Per aquest motiu, tant l’entrenador com els membres organitzadors del programa incideixen en la importància de treballar en equip i respectar el company. Un discurs que s’emet en una barreja d’idiomes, que oscil·len entre el català, el castellà i el francès. La interrelació cultural i lingüística els permet conèixer altres realitats del seu voltant i adonar-se que no són un cas singular, sinó una peça més d’un sistema que els està fallant.
El contagiós esperit del capità
Pita el xiulet que marca el final de l’entrenament i els jugadors dels dos equips es reuneixen al mig del camp. Allà asseguts, el Rubén, el capità de l’equip, inicia una reflexió al voltant d’un possible aprenentatge que hagin pogut extreure durant el temps de joc. En aquest cas, aprofundeixen sobre les diferents formes d’orientació a l’èxit. A continuació, l’entrenador proposa una dinàmica conjunta, que serveix per posar en pràctica els coneixements adquirits.
El Rubén, nascut a Barcelona, va arribar a la Fundació Brafa pujat a una bicicleta, carregant a darrere un remolc amb totes les seves pertinences. A més de trobar-se en una situació de sensellarisme de llarg recorregut, era víctima d’una addicció a les drogues. D’això ja fa quatre anys i des d’aleshores, gràcies a l’esforç i la disciplina que ha demostrat, ha arribat a obtenir el rol de capità.
“Jo, al principi, venia una mica encegat. Però he treballat molt psicològicament des que soc aquí. Fa uns anys, si m’haguessin dit de fer una entrevista, no hagués pogut. Aquests entrenaments m’han anat molt bé, tinc una rutina, estic acompanyat de la meva gent i és un gran suport”, confessa el Rubén. Entre les seves responsabilitats, el capità ha d’assumir la tasca de seleccionar aquells joves que estaran convocats per jugar a la lliga, organitzada per la Fundació Brafa. Per fer-ho, es fixa en l’actitud de cada jugador i si aquesta està en consonància amb els valors positius de l’entitat. “Estic molt orgullós del meu equip”, afegeix.
Avui dia, encara viu en una furgoneta, que trasllada constantment i estaciona a diferents punts de la ciutat. “És una persona socialment exclosa. El dia que vulgui, ell mateix entrarà en el circuit”, explica Jesús María Vila, responsable de comunicació de la Fundació Brafa.
A la banqueta: a l’espera de la burocràcia
Abans de marxar, tots els jugadors passen per la dutxa dels vestuaris. Entitats com la Fundació Putxet insisteixen en la importància de mantenir l’hàbit d’higiene personal, una condició que sovint no es dona en la realitat de les persones sense sostre.
Un cop fora del camp, la majoria dels jugadors es dirigeixen a diversos menjadors socials, cursos d’idiomes o centres d’acollida repartits per la ciutat. Més enllà de la urgència de buscar feina per subsistir, molts d’ells tenen la pressió afegida d’enviar diners al seu país d’origen, per tal d’ajudar a millorar la situació econòmica de la seva família. Tanmateix, les limitacions per obtenir la nacionalitat i els requisits necessaris per accedir a un lloc de treball dificulten aquest procés. “Els de dalt només es fixen en la burocràcia, no es fiquen en la seva pell, haurien de venir al camp de futbol amb ells”, denuncia Fosso.
Davant d’una problemàtica latent com el sensellarisme i l’exclusió social, el sistema abandona els afectats i erigeix barreres que ells sols no poden enderrocar. Tanmateix, els centres d’acollida, com la Fundació Putxet, fan tot el que és en les seves mans i ofereixen tubs d’escapament, com el futbol, que alliberen part de la pressió del cru procés pel qual estan passant aquests joves.
