Deures d’estiu
Eduard Reig Palau (@neuscatala1)
La vida pot interpretar-se així o aixà, pot analitzar-se des de punts de vista dispars, la majoria dels quals són molt vàlids i perfectament opinables. Des del Catorze de Març sembla que només podem observar-la des d’un biaix negatiu, o sigui, hi ha una pandèmia, l’última va ser fa centr tres anys, el PIB del Regne ha caigut un vint per cent, i el de la primera potència mundial s’ha desplomat fins a un trenta-dos per cent en cosa de tres mesos. Recordem que cada punt percentual del PIB equival a mil milions d’euros o de dòlars, tant li fa. L’atur és força alt, acarnissadament elevat entre els joves, i sembla que estiguem condemnats a viure en un país de vells, on fins i tot les rates fugen de palau.
Cert, les circumstàncies ens indiquen que vivim en un moment depressiu, en un període de recessió, i en altres èpoques, no fa tant, per molt menys ja ens hauríem declarat la guerra, entre altres raons, perquè la guerra extermina l’atur i manté a tothom ocupat. Però com deia al principi, això és un punt de vista i jo en prefereixo un altre; el que em sobrevé quan m’apamo un gelat de festucs de La Foix.
Els que m’heu llegit, segurament ja coneixeu la meva predilecció pel poeta Foix, tant per la seva obra lírica com sobretot pel seu bon obrar amb els dolços. La pastisseria que porta el seu cognom, la qual, ell va regentar durant anys, perquè com a bon poeta sabia que la vida és matèria, és família, són àpats i té un preu, és patrimoni del barri, però hauria de ser tant o més coneguda que la seva poesia.
Un cop al mes, em regalo una terrina de litre de gelat de festucs. És la meva metàfora més preuada, és la dolça metzina que jo anomeno felicitat, és l’ambrosia que demostra que el món ja pot plorar, que jo encara tinc esma per gaudir-lo, per trobar-li la cara amable, la vessant engrescadora. I combinar festucs amb altres sabors no és frívol, sinó que busco una barreja que em corrobori que mes rere mes milloro, que cada vegada sóc més llest, més sensible, més madur. De vegades, erro, com quan vaig combinar festucs, sorbet de llimona i una cervesa gelada, però també em descobreixo entre els meus errors, de fet, em fan molt més autèntic que no pas els triomfs.
M’agradaria pensar que tu també tens algun plaer a la vida, i asseverar-te perquè el cuidis. S’anomenen “petits plaers”, però no tenen res de capricis, conformen la raó de ser d’un ésser que treballa. Qui no treballa no té ni idea del que és viure, no sap el pa que si dona i segurament ja haurà deixat de llegir-se aquest article, perquè com tot a la seva insípida existència, restarà sempre a mitges. Però els que treballem, entenem que aquests regals cap a un mateix no són únicament una recompensa, sinó que suem i patim precisament per l’orgull de posseir-los i no pas per haver-los de pidolar. Alimentar un fill està bé, és un motiu important, però primer ve un gelat de festucs, després li ensenyes a la teva parella, que el comparteix i l’assaboreix al teu costat, i aleshores, un dia, el teu fill també el gaudirà i l’entendrà. Treballar serveix per això, fill meu, li diràs, per trobar-te en els plaers de la vida, malgrat que el món s’esfondri al teu voltant.
