Cultura
Juanjo Compairé
Vil·la Urània continua donant espais al teatre amateur. En aquest cas, a la companyia Lisístrates, formada per actrius i actors que també formen part d’altres grups, com s’esdevé sovint en aquesta mena de circuits. Dilluns 8, a les 20 h de la vespre, van representar l’obra Germanes, de Carol López, dirigida per Roser Ferrando. Abans, l’obra ja havia trepitjat la casa Orlandai i el Centre Cívic Sant Andreu. La sala estava totalment plena de gent amant del teatre d’aficionats.
Vivim en una època d’absència de la figura paterna, diuen alguns psicoanalistes. I l’autora sembla partir d’aquest principi. Si abans algunes dones -com la Isabel de l’obra- deien que necessitaven un home que els marqués el camí, què passa quan aquest home desapareix? En primer lloc, una barreja de tristor, però sobretot d’alleujament. I la necessitat de fer una mirada enrere, amb la intenció de poder començar de nou. La vídua així ho vol fer i es diu a sí mateixa: si tornés a néixer, no repetiria -referint-se al marit mort-.
Les tres filles -és curiós que l’autora ha volgut que tots els personatges femenins tinguin noms que comencen per la lletra I, com també el marit difunt, Ignasi- viuen la llibertat després de la mort del seu pare marcant-se vies diverses: Inés la viu en el desconcert i la depressió; Irene, per contra, troba l’amor en un home nou (Àlex) que se l’estima, però no pot evitar que la malaltia se l’endugui pel mig, i mentrestant, la més petita, Ivonne, la viu –de manera un xic inconscient- buscant el plaer en l’acumulació de relacions i plaers diversos.
La figura sens dubte més interessant és la de la mare Isabel (Mercè Pèrez). Una dona vinguda d’un altre món, aquell món on les dones tenien un únic home, amb qui s’havien compromès de joves, que vol recuperar ara el temps perdut però que es troba amb la dificultat que els homes que coneix cerquen noies més joves i no valoren la intel·ligència de les dones ja madures com ella.
Un retrat, doncs, d’aquest canvi generacional des del punt de vista femení, amb les seves llums i les seves ombres. Com a l’obra gairebé homònima de Txékhov (Tres germanes, 1900) ens quedem amb l’interrogant si les protagonistes aconseguiran satisfer els seus desitjos. Quin gran interrogant: en un món on la figura paterna tradicional diuen que està en decadència, arribaran les dones a ser felices?
