Fotoreportatge
Elena Bulet (@elenabulet)
Els diaris ens expliquen la realitat que ens envolta. Però parlen poc dels quioscos que, en canvi, estan molt presents en el nostre dia a dia. I si ho fan, sovint és per explicar que tanquen. Des d’El Jardí, volem reivindicar el paper i la feina de tots aquells que el fan possible. Persones que s’aixequen de matinada i carreguen paquets i paquets de diaris, perquè puguem llegir les primícies cada dia. Persones que de cada diari guanyen tan sols un 20% i un 2% de cada t-10 venuda. Persones que no fan festa quan nosaltres descansem, però que tenen un gran somriure i una paraula amable sempre que parles amb ells. Per tot això, hem volgut mostrar-vos la seva realitat en imatges.
L’Spot no està situat enmig del carrer. Per comprar-hi, entres en una botiga. Aquest fet marca diferències respecte a la manera de treballar dels quioscos del carrer. Els fenòmens meteorològics no els perjudiquen tant, ja que guarden els productes a l’interior. També les persones que hi compren són conegudes. Tenen confiança amb les quiosqueres i s’intercanvien anècdotes. Gairebé sempre estan de bon humor, fet que genera trobades alegres.
ECEQUIEL (Santaló – Mercat Galvany). Quan fer de quiosquer va més enllà. “Ahir vaig estar desbloquejant el telèfon d’algun client, he pujat a alguna casa a actualitzar la TDT…”, explica. Si pogués canviar alguna cosa, voldria que els quioscos fossin un punt
d’informació de l’Ajuntament.
El diari més venut als quioscos entrevistats és “La Vanguardia”. Tot i així, el diari “Ara” i l’”Avui” també han augmentat força en els darrers temps. El nou model de subscripció es basa en targetes. Ja no s’han de portar els vals en paper. Això té beneficis pels clients, però moltes vegades als quioscos els suposa una dificultat afegida. Si s’espatlla la màquina, cal introduir els 16 dígits manualment. I quan hi ha clients esperant pot ser feixuc.
“Hi ha molta gent que ve, mira les portades i no compra”, explica l’Ecequiel, quiosquer de Galvany. “És el 70% de la gent que passa. Veuen el titular i senten que ja no cal llegir res més. De tant en tant, a algú li he de fer un toc d’atenció. Es pensen que és com al metro. Un aparador. De vegades, algú s’ofèn. Però els ho has de dir. Si no, se’t quera la cara de tonto”.
MARTA (Muntaner, 447). Família quiosquera. La seva àvia va comprar el quiosc. “És una feina esclava, però m’agrada tant que el temps em vola”, confessa. És membre de la junta directiva de l’Associació Professional de Venedors de Premsa. Des d’allà, lluiten per millorar les condicions imposades als quiosquers.
“El món (dels quioscos) està tan deixat de banda…”, explica la Maria. “Aquí no tenim temps per anar al lavabo o per menjar. També fem més d’una jornada de 8h, perquè no surts quan tanques el quiosc, necessites una hora més”. Un altre de les raons per les quals és una feina dura és l’estret espai de mobilitat, ja que les quiosqueres i quiosquers no poden abandonar la parada.
La Manolita i la Merxe porten la papereria Spot a Sarrià des del 1981. Quan els van traspassar el quiosc, l’antic propietari va vendre tot el que va poder a preus excessivament barats i els va deixar sense gairebé material. Tot i així, les seves ganes de treballar han fet que l’Spot sigui una de les ànimes de Sarrià.
La feina del/la quiosquer/a no és només vendre diaris. Hi ha tota una tasca administrativa darrere que no és visible. Per exemple, les devolucions dels elements no venuts. Cal organitzar els paquets, comprovar a les factures que no s’hagi perdut res, etc. Tot per aconseguir que abonin altra vegada el que s’ha pagat, ja que el quiosc paga tot el que les distribuïdores porten.
Els horaris d’un quiosc són complicats. Les persones que hi treballen es lleven de matinada, per recollir els diaris i començar a muntar el quiosc. La Maria explica que cal tenir molt clar com s’han de fer les coses. Si no, mentalment és molt difícil. També és curiós, perquè estant tan d’hora al carrer veus despertar el barri. Tot és cíclic. S’aprecien els canvis quan hi ha ponts i la gent marxa fora o quan hi ha jornades esportives i la gent va a dormir més tard, per exemple.
MARIA (Muntaner, 447). Una de les quiosqueres més joves de la ciutat. És filla de la Marta i ha crescut al quiosc. “De petita, les cantonades estaven envoltades amb diari i esparadrap perquè no xoqués”, descriu. També explica que treballar al carrer és dur i que sovint no es valora. La gent és freda, moltes hores sense poder moure’t del lloc, ni parar per menjar, etc.
Molts quioscos no reben el diari directament a la parada. Han hagut de buscar un amagatall. S’han trobat que hi havia qui els robava cada matí, abans que obrissin. Obrir el quiosc és una tasca complicada. Cal transportar els paquets, col·locar-los, muntar aparadors… Sempre va millor quan es fa entre dues persones.
MANOLITA (Major de Sarrià, 24). Amb 81 anys segueix al quiosc amb la seva filla Merxe. Va tenir una embòlia i es va recuperar a força de treballar-hi. “Tot és voluntat, no volia quedar-me en cadira de rodes”, afirma. Va aprendre a tornar a signar, feia classes d’escriptura amb la Merxe.
“L’organització del quiosc és fruit de la meva mare i portar un quiosc organitzat és molt difícil”, diu la Maria. La Marta (mare de la Maria) explica que li agrada molt endreçar i que se li passen les hores volant. La seva família fa 60 anys que és al quiosc. Gairebé 4 generacions.
Molts dels productes del quiosc van enfocats a dones i nens/es. Trobes una part de revistes (sovint sexistes) en les quals només apareixen dones i es relacionen amb productes de la llar, afers del cor, moda… Aquesta separació s’observa també en els productes infantils, on es pensen revister per a nenes i per a nens…
Segons l’Ecequiel, les veïnes i veïns haurien de venir al quiosc “si volen comprar alguna cosa. Però també per xerrar, fer una mica de tertúlia. Passes una bona estona, xerres de l’actualitat política, els esports… El tema del procés també hi ha estat present”. També explica que el tema de saludar és curiós. Ell ve d’un poble on tothom se saluda. Al quiosc, moltes vegades ho ignora.
Els quioscos han notat la crisi del paper. “Els caps de setmana érem dues persones”, explica la Marta. Tot i així, intenten resistir i obren matins i tardes. També han pogut contractar un altre treballador. “Com més hores obris més a compte et surt”, afirma ella.
