Homenatge a Joan Maragall, una veu per a sempre

Arts i lletres

Roser Díaz Martín

El dia 12, segon diumenge del mes de febrer, com es fa des de l’any 1924, amics, familiars i seguidors del poeta Joan Maragall, ens hem reunit sota un ametller, al costat de la seva tomba al Cementiri de Sant Gervasi. Avui he comprès que es pot vèncer el temps. Les paraules del poeta, escrites en el seu article la primera dècada del segle XX, o els sentiments, reflectits en tants poemes, eren tan actuals que podien sortir avui mateix de la redacció de qualsevol diari. De fet, l’ametller és l’arbre que simbolitza la renaixença de la primavera, el principi del futur i la fi de la foscor. Per això Joan Maragall és un poeta etern.

Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents.
No ets encara el millor temps
Pro en tens tota l’alegria.
L’Ametller, Joan Maragall

L’acte ha començat a les dotze del migdia, amb la lectura del poema de Joan Margarit, dedicat a Joan Maragall, que ha servit de porta per on un munt de persones del món de les lletres han donat veu a les paraules de l’autor.

“Un bon poema és sempre compassiu…
Que la compassió és imprescindible
per a una dignitat”

Del libre Es perd el senyal, de Joan Margarit

 

Poemes com “L’Oda Infinita”, on Maragall es baralla amb les muses, o” La Vaca Cega, un dels més coneguts, o dues versions de Dimecres de Cendra, variant segons l’any de l’escriptura, ens han presentat un Maragall profund, compromès i lluitador. En una carta al seu amic Josep Pijoan de l’any 1905,llança una crítica per la massificació de les forces de l’exèrcit, i deixa veure amb fermesa la fissura entre Catalunya i Espanya. Aquest tema apareix en moltes obres.

“¿On ets Espanya?- no et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua-que et parla entre perills?
¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya”
Oda a Espanya, Joan Maragall

Més metafòric és el seu poema a la Ginesta, primer en forma d’article, després en forma de vers, per a ell la flor més representativa i que acaba convertint-se en la mateixa Catalunya.
Una petita joia, un article periodístic inèdit, descobert en l’arxiu de Lleida aquest mateix any, publicat el cap d’any de 1910, ens resum una mica el tarannà de l’autor. Compara a Catalunya amb un foc, on els tions hi han d’estar ben junts. Si els tions és separem (si la gent es divideix), el foc no podrà cremar.
El moment més emotiu ha estat quan la Roser, la neta major del Poeta, ha recitat de memòria el seu “Cant Espiritual” Poema que va aprendre directament de la veu de la seva mare.

“I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!”
Can Espiritual, Joan Maragall

Asseguts, sota un sol tebi, reclinats en un banc del mausoleu, la família del poeta seguia emocionada l’acte, encerclant un ram d’ametller, lligat amb la senyera. El molt Honorable Pasqual Maragall i el seu germà Ernest, entre altres membres de la família viatjaven en el temps escoltant les paraules del seu avi amb la veu dels especials rapsodes.
Després, a les escales centrals del Cementiri, la Coral Cantiga ens hi ha ofert peces com l’ Ametller de Josep Ollé, Tot Baixant per la drecera. Empordà… i finalment l’acte s’ha tancat amb el cant de la “Senyera” i uns improvisats “Segadors”

“Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.”
El Cant de la Senyera, Joan Maragall

Un any més, escales avall amb el cor encongit de melangia i l’ànima endurida i reforçada per les paraules del poeta, una multitud enyorada i agraïda va marxar, a poc a poc, deixant en silenci i honor la tomba del mestre.